Lerrouxica que fa fort!

 Catalans brillants que reneguen públicament de la seva condició de catalans emparant-se argumentalment en l’estultícia dels catalans. Singulars notables que es pensen que ens llepem el dit i no coneixem allò que en podem dir boadellisme, o com se n’ha dit de no fa gaire en temps geològic, lerrouxisme. Si em veig amb la fretura de desentrellar l’embolcall de recursos llampants i treballats d’aquest gremi anticatalanista és perquè de seguida percebo com arriben a ser de fàcil empassar pel personal. Em dol de manera particular l’efecte en tot aquell qui els recull, aplaudeix, adquireix i insereix en el seu argumentari per esdevenir, a còpia de consumir-los, servidor banal del regne d’Espanya. 

Anem per parts. El grau d’estultícia del veïnat és aquí similar al d’altres confrontants. És a dir, que la lloable intenció que hom tingui per defugir la imbecil·litat de la nostra tribu, dissortadament no serà excusa suficient per abandonar-la. Si penseu que no, que de debò n’hi ha, de tribus objectivament menys estultes, només us acceptaré l’exemple dels jueus i d’alguna nació independitzada darrerament. La resta de pobles, si fa no fa, ja poden abaixar les orelles. Per dir que no voldria que amb aquesta primera fal·làcia hom confongués els ous amb els cargols i, de retruc, anem perdent catalans amb dos dits de front que es passen a l’altre bàndol, enlluernat per la figura del pistoler lerrouxista de torn, pagada per proclamar que aquí ni res ni ningú val un ral.

Desemmascarem d’una vegada l’escriptor boadellista, en forma de columnista o piulaire ocasional, tant se val, el qual sota una palmera i bon teclat no construeix res, tan sols rapinya la presa setmanal, ni que la víctima s’ho hagi ben buscat, ni que no deixi de ser veritat. Però és que en la feina del contista només hi trobem rancúnia, bilis groga. Ens vol fer creure que és només aquest el palier -amb o sense ironia- que motiva tota creació i n’abusa de tal manera que, a còpia d’articles, acaba fent el ridícul i cobrant-s’ho a sobre. 

Aquests personatges, amb només ego a ésser satisfet, estimen ser tan superiors al seu entorn que explotant el filó del ressentiment envers el proïsme català de soca-rel, ja en tenen prou com a realització. Menyspreen olímpicament els seus lectors perquè es pensen que tothom desprèn la mateixa aversió que ells senten pels altres. Són la negació d’un possible món millor. L’odi per l’odi. Amb ells res no es mou, assenyaladors de barruts i carallots sense cap més altre oferiment i proposició. Tot es redueix a escampar merda amb un ventilador, ara, ves, sempre en la mateixa direcció.

Aquestes plomes, que de tota anècdota vergonyosa particular en fan categoria palmària nacional, aconsegueixen crear un estat d’opinió favorable al poble castellà car, deixem-nos de romanços, en volen formar part. En volen formar part perquè els del costat són més gent i, per tant, un bon grapat de monedes dringant per reeixir en la seva carrera cap a la fama. Així doncs, delerosos que estan de manifestar en cada columna la seva superioritat intel·lectual, com fer-ho millor que proclamant com a targeta de visita l’animadversió clàssica pels enemics ancestrals. A partir d’aquí ja sabeu, mantes portes se’ls obriran. No els hi faltarà de res i no fa falta dir res més.

Amb un motor minso com aquest d’atac i destrucció no cal esbrinar que, a nivell formal, ben aviat se’ls trenca la corretja de transmissió, car res no hi poden aportar. Només el grup -tanmateix nombrós- que odien els catalans el seguiran encegats com ja ha passat amb uns altres abans, els quals un cop exprimits resten actualment en la marginalitat de l’oficialitat cultural.

La qüestió del Sistema ocupant és mantenir aquesta figura generació rere generació perquè eixa feina l’ha de continuar fent algú i alhora una part lectora -i llegida- del poble català tornarà a caure de quatre grapes en el parany. Suposo que ara per acabar voldríeu escabetxada, que en garli algun nom, però a mi no em paguen per escriure, no tinc contreta assegurança de responsabilitat civil.