Malgrat que enemics i botiflers s’escarrassin a rebaixar-nos l’autoestima en tots els camps, Catalunya té bons intel·lectuals. Per fina força. El que passa és el de sempre, que com que no tenim Estat, no els podem patrocinar com cal ni ells se senten emparats per trencar-se la cara a tot o res pels antics comtats. Però sí, en tenim alguns per estar-ne ben cofois. De tots ells resulta curiós veure com aquells qui generen gran consens acostumen a ser els que viuen lluny. Això és així perquè la distància als orígens atorga una major perspectiva i llibertat, com també per la mateixa equació per la qual hom parla bé dels que ja no hi són.
Ja coneixem els benifets d’anar a fora a fer-se a un mateix, fer fortuna, ambdues coses o cap ni una, però simplement sortir un període relativament llarg per adonar-se, entre altres coses, que Catalunya importa una puta merda al món. Arriba però un moment en què hem d’adoptar un posat seriós i interpel·lar sense embuts a tota la diàspora quadribarruda -perdó, quadribarrada- de tota mena i condició. No feu cas a la font si dic que sumen pel cap baix tres-centes mil ànimes amb dret a vot, en sa gran majoria favorables que Catalunya toqui el dos d’una vegada de la seva pròpia gàbia. Resulta evident que tot aquell que escampa la boira ho fa mirant pel seu cul, només faltaria; com també és cert que a aquesta gent -un cop deslligada- li serà més fàcil desenvolupar un esperit crític que li permeti veure clar més enllà del seu melic. Aquesta gent, doncs, interessa que torni.
Nogensmenys, durant l’etapa prèvia a l’adveniment del sainet de fa tres anys, qui més qui menys va marxar esperant algun dia tornar a un Estat regalat. Ai las, què passa ara? Que per molta ràbia que ens faci, amb molta fúria desfermada a internet des d’un Tamarit-Sur-Mer o un Cambrils-upon-Tyne, el temps passa i nosaltres amb ell. La nova descendència forana us comença a emetre en fonemes estrangers i el pare novell vaga diumenge per la llar -esdevinguda casal català- amb la barretina al cap. L’estampa és la més ridícula des de Joan BonaNit i el seu megàfon. Diem voler ser catalans al cent per cent però no fem més que cantar nostres corrandes d’exili o el blues de l’estranger.
La pròpia vida és un conte i cadascú se l’escriu com pot; llibertat estrafeta d’expressió, elecció i associació. La mateixa que faig servir per demanar a la diàspora què és el que esperen d’un poble amb un L’Hospitalet de Llobregat sencer que no torna -guaita, aquest de ben nostrat! Un nucli de patriotes dur, que vol viure en català, presentable per quan tornin a venir els corresponsals estrangers a fer-nos preguntes estúpides. Menció ara per als intel·lectuals expatriats per relligar amb el principi: un cop assolit el prestigi merescut, us esperem amb els braços ben oberts.
Veniu d’arreu i deixeu estar els planys i la falòrnia del vot per correu. Veniu a rebolcar-vos en el fem d’aquest país enllefernat que ens ha quedat. No és una oferta gaire temptadora, verament, però el gruix de referents de pensament nostrat i èxit professional, no castrats, hauria de ser més nombrós i percebut a tocar, per tal que els joves puguin ensumar-los l’alè, llagotejar, convidar-se a un cafè o un passeig Rambla avall com feren amb un jove Josep Pla els de l’Ateneu. Perquè, altrament, aquestes promeses -Bous, Golovins i d’altres vol-au-vents- senten a un moment donat el fora de la llei i campi qui pugui de tot poble ocupat i s’esbraven i confonen perillosament. Benvolguda i benaurada la motivació i candor del jovent com també la conveniència de regular-los el termòstat i no fer-los oblidar per què estem lluitant.
Així doncs, expatriats dels 50, 60 i 70 amb matèria grisa llemosina, toca fer un pensament per la vostra gent. Si Pere Calders i d’altres es van haver de menjar el gripau de tornar encara amb Franco viu, no us penseu que no ens adonem que el nostre millor talent marxa a fer la viu-viu i, potser, no en voldrà saber mai més res d’aquesta prostituta terra; perquè tothom hi suca pa però d’arreglar-li entre tots els papers ja us hem vist prou. Feu un pensament i rai, oblideu el 50% d’atur juvenil que gastem aquí així com els sous de misèria, que ningú com vosaltres sap a la manera comparada com de baixos n’arriben a ser.
No patiu, és broma. Ho entenc perfectament. Quina mandra, no; quin suplici haver-vos guanyat les garrofes com a self-made men enjondre o a ultramar, en no sé quantes llengües, i haver-ho de fer ara, a voltes quan no sempre, en llengua, entorn i demble castellans. Rebeu una forta abraçada de solidaritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada