Embafats d'irreverents

En tant que ornament o recurs literari començo a estar-ne cansat. Ben tip de veure’l fer servir als altres, més que no pas d’usar-lo personalment per a treure’n profit. Em refereixo a l’estirabot o rampell insidiós per semblar un revoltat professional, producte de la incomprensió que provoca l’absurditat d’aquest món. Una exaltació momentània que et fa imprecar absolutes bestieses que es poden fruir i perdonar en un determinat context, com ara envoltat de gent intel·ligent, car fora d’aquest cercle serien titllades de collonades de cunyat tot a cent, en la seva forma més inofensiva, o veritables barbaritats o atrocitats verbals, en la seva versió més delirant. Jo no acabo de veure clar que sigui una etapa en què hom s’hagi d’instal·lar per a demostrar públicament una sagacitat o visió de camp especials. Tanmateix no es pot negar que està de moda i potser per això cal anar-la entrenant per saber estar à la page en el moment providencial. Dels estirabots, no goses ultrapassar-ne la categoria de tabú fins que assoleixes aquest mínim grau que et permet copsar la paròdia diària del món nostrat, on alguns malparits ens han muntat una representació ininterrompuda amb tu suant la carcanada fent d’haveria, no pas com a alt càrrec de cancelleria.

Bé, cada u té el seu moment vital en això d’engegar per primer cop el proïsme a fregir espàrrecs i adoptar les mesures de protecció escaients. En aquest sentit proferir alguna bona astracanada pot ajudar a fer els enemics que calen quan hom vol atènyer una distància sanitosa necessària per delimitar el seu jo. Tot plegat doncs, diríem que la insolència ben païda, expressada i amollada dóna pistes que estem davant un humà que, amb més o menys soltesa, es troba en procés d’afirmació personal. La veritat, emperò, és que Twitter, amb els seus dos-cents vuitanta caràcters, ha esdevingut en segons quins cercles -com el literat o lletrat, pressuposats elevats- un continu de proposicions i respostes sintètiques, fulminants, sentencioses, doctrinàries, dogmàtiques, alliçonadores, apotegmàtiques i pedants; sobretot en certs perfils que han fet de l’eventualitat, continuïtat. Allò que podria ser una tarda pistolera a la setmana perquè hom se sent especialment en forma i guarda teca per repartir a esquerra i dreta, passa a ser gairebé l’únic codi amb què alguns són capaços d’interaccionar. Qualsevol abandó d’aquesta manera d’entendre la comunicació seria entesa com una feblesa. Sembla també com si certs usuaris vulguin fer-se un personatge a part en aquesta xarxa social, com si la vida al natural ja no fos prou teatral. Queda clar que jo visc tot plegat com una contradicció. No acabo d’entendre per què serveix anar de mil homes o graciós exacerbat a tothora per aquests canals, més ben dit, què és allò que t’impulsa a voler ser així. Potser el reconeixement, darrer element amb què no poden els diners. En tot cas, jo no m’hi acabo de trobar, enmig d’aquest bestiar on qui la diu més grossa té garantida l’acceptació immediata de qui vol sentir simplement el que ells mateixos no s’atreveixen a dir. Com sempre, entre poc i massa, quan servidor era una ovella més del ramat no se m’acudia alçar gaire la veu. Ara que, malgrat tot, tampoc arribo a pastor, no m’imagino passar encara trenta o més anys emprenyat com una mona sense descans per esdevenir, des d’ara ja, un vell bugre, fent catúfols o repapiejant; quina vessa! Allò que pregono seria més aviat un clam a la naturalitat, tan veritat com que hi ha dies plujosos, rúfols, variables i assolellats. Potser m’estic enganyant i faig palesa en aquest text la meva inadaptabilitat a la vida pública o social, cosa que tanmateix no seria per a mi una novetat. Allò que no suporto, ves, és veure alguns en edat de no haver venut encara una escombra i - prestos per servir al poder- fent-se passar per sempiternament indignats. Tan joves i més falsos que els duros sevillans. Ho veieu? Sou l’entorn qui em provoqueu. Que més voldria jo que viure tranquil i em feu gastar també arsenal bèl·lic i apuntar-me al carro de la irreverència. Au, vinga, a treballar! Això que ha passat aquí que ningú no vol treballar ara. Què collons és, això de no treballar? Coi!