País ben gran

 Cantava Llach: “El meu país és tan petit que des de dalt d’un campanar sempre es pot veure el campanar veí” . Quanta raó, si no fos perquè és per estar-ne ben tip ja d’aquesta divisa, esdevinguda lema al més pur estil processista. Tothom s’ha acostumat a dir que el nostre país és xic, sigui amb posat neguitós, sigui amb agror; el plany tot el dia a la boca, com per dir que si Catalunya fos més gran ens aniria, de ben segur, molt millor. Tot plegat és d’un derrotisme que fa feredat i que no fa més que cridar a la calamitat. Difícil d’esbrinar d’on surt la tendència d’emparentar els adjectius “petit” i “dolent”, quant al país es refereix, malgrat allò que diu la dita “en el pot petit es troba la bona confitura”. D’aquesta petitesa nostrada inserida en vena, en podem donar fe amb tot un ventall d’arquetips, prou estesos i no excloents, que passem a exposar tot seguit:

Per a alguns és meridianament normal que el país els resulti petit car no es mouen de Barcelona o el seu voltant; a tot estirar s’atansen a algun altre municipi de l’àrea metropolitana circumdant i ja se senten -com deia Capri- més perduts que un turista a L’Hospitalet. I això no va de classes car aquí podem incloure tant les populars com els sectors acabalats amb llançadora voladora a la Cerdanya o l’Empordà.

Per a uns altres, Catalunya es redueix als pocs indrets on la vida els ha portat inopinadament i poca cosa més; gent grisa a qui tant els és viure aquí com a Txapultepec mentre tinguin internet. I ves que en tenim, de valls, turons i serralades; gorgs, cingleres i obagues; garrigues, barrancs i fondalades per trescar, xalar, patir o trobar l’hereu, pubilla o damisel·la que us farà enfollir.

No oblidem tampoc els hispanocentristes, majoritaris, entestats a comparar-se amb la resta de l’estat, com si aquell trencaclosques delirant, amb la Pepa inventat i mai de la vida soldat, fos la mesura de totes les coses. 

Així mateix, cal esmentar el col·lectiu benestant que considera el país petit perquè el veuen com un marc superat; imperialistes de capital de gran abast que quan dormen no se’ls hi fa mai fosc, agafen molts avions aquests homes i dones de món, arribats sembla ser tant a dalt que el dia que gosen trencar la seva bombolla han oblidat de parlar en català. 

Per acabar ens queden aquells ciutadans que conceben Catalunya de manera robòtica com el territori determinat per l’autonomia actual i ves per on, aquests tenen raó de considerar el país petit, exactament com la seva ment, com la presentadora del FUCKS, que considera imprescindible disposar d’opinions foranes, sobretot de madrilenys.

Addenda i menció especial per a les personalitats catalanes, il·lustres o notables públicament, que en algun moment han necessitat saber què era romandre a tocar del poder real i per tant, l’opció més fàcil fou canviar de jaqueta i anar-se’n amb els del costat, primer trampejant per després fot-li que encabat tothom ho fa. La tirallonga de noms coneguts en democràcia no té aturador. Llur nova adscripció nacional, estrafeta en tant que motivada per l’ànsia de vanitat o calers i no pels sentiments, els genera seriosos maldecaps en l’àmbit psicològic privat, tractant-se com és d’una traïció i negació d’un mateix. 

A l’inrevés, emperò, i per animar el relat, un petit grupuscle hem fet el camí invers; notables anònimament i vinguts de castellans. Guaita, nosaltres sí que sabem què ha estat viure apoderats, parlar en llengua guanyadora i jugar a primera a tothora. Tanmateix la nostra adscripció actual és desinteressada, masoquista, sí, però ben volguda; aquella que emana de l’edat adulta, quan ja no t’importa rebre i si cal amb gas pebre, de les vegades que t’han arribat a donar gat per llebre. 

Malgrat tot plegat, doncs, sort que encara n’hi ha qui veuen clar que aquest país simplement, d’aquí que passem avall, no ens l’acabem; que de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó ens explotarà el cap de tots els llocs que encara hem de trepitjar. Per a aquell qui es vol català, Catalunya no pot ser mai més excusa i vergonya sinó motiu de lluita i oportunitat.