La bombolla literària

 Els lectors més fidels es pensaran que cada cop que em poso a teclejar i deixar anar llast, ho faig empipat amb tot allò que m’envolta. I sempre hi ha una veta de veritat en tota impressió covada de llarga durada. Jo mateix em veig molt sovint com l’entrenador de futbol aquell, el Tigre Creixell, fotent crits a tort i a dret, emprenyat com una mona i amb les galtes ben enrojolades. Em passa per exemple quan penso en la bombolla cultural, amb la seva capa protectora, indispensable per a un ecosistema molt fràgil que es mira de preservar. Alerta però, que la bombolla cultural pot ser tan perillosa per al nostre judici com la bombolla immobiliària ho fou per a la butxaca. 

La cultural és la més externa d’altres bombolles com la literària. Aquesta darrera té la particularitat de ser la més sensible pel simple fet que escriure ha estat –potencialment almenys, deien- l’art més arriscat, amb capacitat de fiscalitzar i fins fer trontollar el Poder com cap altre. Per la seva cruesa, l’escrit i la lectura d’allò escrit podien arribar a suposar una greu amenaça i per tant, la bombolla que protegeix tot plegat mira de ser sempre convenientment vigilada i mantinguda amb més capes de pintura epoxi que la Torre Eiffel. Aquests tractaments la farien prou resistent a tota sacsejada puntual així com resilient a l’esdevenidor. En aquesta bombolla, com tot gremi, sembla que s’hi vetlla per l’interès del col·lectiu, divisa que sempre sona bé. Davant una tal declaració no pots fer altra cosa que aplaudir, és quelcom lloable vetllar per l’interès del col·lectiu. Ara bé, la cosa s’entortolliga quan em demano quin és aquest interès exactament. Aquest interès, ¿és només un de sol, essent un col·lectiu la suma de molts individus i per tant, de molts parers? L’interès del gremi de flequers serà procurar un pa de qualitat i defensar la seva venda en les millors condicions per a tots els seus membres. Un pa que tant se val si és de llenya, d’espelta o integral. En canvi trobo que el gremi de la lletra, per la seva idiosincràsia prou més diversa -i aquí encara més, car malauradament tenim una llengua pròpia a Catalunya, el català- no pot arribar a oferir un missatge unidireccional i inequívoc que agradi tothom. Si tornem a l’exemple dels forners, el pa seria un combustible primari fisiològic, motiu pel qual els consensos seran sempre més fàcils de trobar, car la gana ens iguala per baix. La lletra es troba, per contra, en un estadi de pensament que ja porta força nodrits i fomentats els esperits crítics individuals i per tant, reduït el nombre de participants al preu d’augmentar la dissensió. Sense haver d’aprofundir-hi gaire doncs es veu ja que no deu ser fàcil arreplegar interessos i anhels, ben dispars i alhora païts i treballats. És aleshores que me’n faig creus quan, després d’un temps a mode de satèl·lit fent voltes a la dita bombolla literària, trobo que en general hi ha un discurs imperant prou ben consolidat que és fer veure que a dins seu hagi de ser sempre la Belle Époque, malgrat que a fora se senti remor de ball de bastons. Es vol aprofitar les propietats d’aquesta capa prou ben envernissada contra el rovell –no sé sap ja si a benefici de David o Goliat- i un cop a dins anem fent, aliens a tot allò que passa a l’exterior. Potser hi vaig errat car des del satèl·lit costa el seu interior albirar; maldo per distingir vora uns catorze continents i la mar, sempre amb un gros núvol a davant. Més que terrestre, aquesta bombolla em sembla venusiana, on diuen que la xardor i xafogor són insuportables. Des del meu satèl·lit orbital penso en la Belle Époque, que va tenir lloc a la França de fa més de cent anys, on s’hi devia collonar de valent. Aquí abans del Primer d’Octubre, ara fa tres anys, segur que era quelcom semblant i tots tenim un passat però ara voldria adreçar-me a la bombolla literària i demanar-los què s’hauria de fer exactament, d’ençà que ens van hostiar? Publicar tifes grogues amb llaç, que algú miri d’escriure bé i en bon català i que Déu tampoc li’n don Glòria, o fer servir el potencial de tota una literatura i cultura per a contribuir decididament, i contra els elements, al foment i adquisició d’una consciència nacional?