Quatre gats lliures

Parlem de gent. Quatre gats, sí, però a tot el món quatre gats sumen prou per a considerar-los gent. Homes i dones, a la seva bola i discretament lliures. El concepte de llibertat absoluta existeix en la pràctica però és quan te’n vols fer càrrec i assumir-lo plenament que no hi tens dret. La llibertat amb majúscules és per a aquells que mai no l’han pensada. Per a aquells que no la veuen com una fita ni quelcom tangible com el color blau de la bandera de França ni grandiloqüent com la faramalla aquesta dels drets de la revolució o de l’home, també francesos, esclar, que han acabat justificant més guerres i repressió que entesa i concòrdia. El concepte de llibertat tampoc no serà assolible per aquells llops que qualifiquen tot un sistema econòmic com lliure, sense esmentar com ha virat a opressor, en vista dels esdeveniments, arreu del món. La prou gent veritablement lliure no s’adona que ho és. I bé que pateixen, oi tant que pateixen, com tu i com jo, i més encara i tot. Perquè els quatre gats lliures d’aquest món són vinguts a patir i no a gaudir, o què us pensàveu que era si no, la llibertat? Malgrat tot, em fa l’efecte que a aquests quatre gats tampoc se’ls hi fa un suplici l’exercici de la seva acció quotidiana. Jo això del patiment ho esmento perquè ho entenguem amb els nostres codis, els codis de tots aquells que mai no serem lliures, o que jugarem a ser-ho sense tanmateix poder assolir-ho. Potser em direu que d’això es tracta, d’una mena de perfeccionament progressiu, de voler ser lliures com a màxima i noble aspiració. En aquest cas s’hauria de tenir en compte que aquest exercici implica jugar amb foc, un patiment pel qual no estem preparats, car no té fi. La prou gent veritablement lliure d’aquest món no hi pensa, i per cert, no considera tampoc que la llibertat sigui un atribut per vanar-se’n. No és una qüestió de falsa modèstia, és més aviat que no hi tenen res a fer. Flueixen, font avec, tot simplement. Són quatre gats, però hi són i són ben a prop de nosaltres en aquesta teoria del sis graus que tant us agrada per trobar-hi l’endoll somniat. Fixeu-vos si en són, de lliures, que estan situats naturalment per sobre del seu entorn, la seva pròpia família, el seu país i de hom qui els governi. De la mateixa manera que els artistes, no se saben manegar. La seva idiosincràsia els impedeix atendre degudament les ocupacions prosaiques de manera que no és que no les portin bé, és que no se’n saben fer càrrec. La realitat material quotidiana se’ls hi esmuny de les mans, des de perdre les claus fins veure’s casats o divorciats gairebé sense adonar-se’n. Si ho agafeu pel cantó que no crema, resulta fins i tot romàntic i entranyable, llevat per a ells, naturalment. Nogensmenys, allò més sorprenent és concloure que ni aquests quatre gats dels quals parlem són lliures de triar el seu camí, impel·lits com estan per una missió, que ve d’abans i tot d’haver nascut, empresa massa feixuga a comprendre des de la nostra òptica profana. Així doncs, ja veieu que la recerca de la llibertat serà sempre voler anar a una guerra equivalent a l’experimentada per un drogoaddicte, que compra butlletes d’una loteria per perdre definitivament el control. No en sé gaire coses jo, de la guerra portada a terme per aquests quatre gats soldats; només que va d’ajudar el seu proïsme i no rebre res a canvi. Reminiscències cristianes quan potser fou a l’inrevés, doncs el cristianisme, al costat de tot això que estem parlant, geològicament és un xic massa jove. Aspiracions massa agosarades al capdavall. Fa esglai la llibertat absoluta, sovint malentesa com llibertinatge. Ideals absoluts adoptats paradoxalment com a objecte de consum estètic, des del mercadeig postmodern plenament vigent i que tant de mal està fent generació rere generació; ja en van almenys tres, una rere l’altra. Potser la millor estratègia és no necessitar la utopia estrafeta com a motor sinó esgarrapar bocins de llibertat un a un tot assumint alhora les nostres limitacions, que no són altres que romandre esclaus.