Amor d'estiu sardanista

Quina gràcia que ens va fer saber-nos tots dos catalans i músics de cobla, aquell estiu anats a parar, cadascú per la seva banda i de penal, a les terres andaluses natals del mestre Pep Ventura. Com acostuma a passar, ens van presentar uns amics comuns a l’avinentesa d’una revetlla de festa major. Segons em digueres a cau d’orella enmig del rebombori, tu tocaves la tenora a la teva cobla municipal i jo, al meu torn, et vaig confessar la meva predilecció pel flabiol. Recordo parlar-nos primer en llengua castellana com dos robots quecs abans de lligar-hi caps i que les nostres pròpies s’entortolliguessin violentament, buscant escalf en aquell entorn foraster només deu minuts després d’haver-nos conegut i davant el grupet adolescent local el qual va quedar bocabadat. Ho rememoro ara per a tu com el que va ser, un rampell elèctric escampat en fractal fins atènyer absolutament totes les extremitats. Ben avorrits que havíem estat per separat fins aquell dia, tots dos martellejant als respectius grups amb la mateixa sonsònia: -M’avorreixo aquí, què podem canviar de poble, ja? De preguntes d’aquesta mena, me n’havia fet tot sol fins aleshores, però ara em vaig adonar que tu també te les havies fet igual i doncs, quin alleugeriment haver-nos-hi trobat! Jo no sé explicar per què sorgeixen els amors d’estiu dels quals tothom n’ha sentit manta vegades a parlar. Diuen, emperò, que a mesura que els dies i les nits es tendeixen a igualar, la passió s’aigualeix fins esvair-se i quedar en no-res. La veritat és que, de moment, durant els dies següents al nostre encontre es va acabar tot plany i greuge, més aviat vam començar una teràpia íntima de migdiada de sotabosc a la llera del riu, on cada dia culminàvem una metafòrica fugida a peu d’aquell poble de tan particular ventura, junts de la mà explicant-te, entre d'altres, la història del mestre Stravinsky descobrint la nostra música. Recordo també, i potser espero recordes tu, la força amb què ens estrenyíem la mà per travessar els corriols entre els oliverars que menaven al nostre amagatall. Als vespres ja no necessitàvem la resta de la colla, ni bars, ni revetlles populars. Vam començar a vagarejar alienats pel poble per acabar a dalt de la talaia on hi havia les runes d’un antic castell. De nit, les llums grogues de la vila i aquelles restes ens van fer adonar a nosaltres, nouvinguts, que aquell lloc guardava una força, una història centenària que oficialment deia que els musulmans no sé què i els alliberadors no sé quan. Vam decidir passar les darreres vetllades en aquell indret sabent que els dies i les nits es tendien a igualar, que malgrat tot no es podia evitar que la fi de l’estiu hi acabés arribant. Tal com vàrem convenir, tot just abans de marxar d'allà baix ens vam acomiadar per un temps i et vaig trucar per quedar tres setmanes més tard -història de posar-hi seny, que vàrem pensar. No en tinguis cap dubte que allò va ser l’error fatal. Al telèfon vaig notar ja la teva veu diferent, jo diria sense esma i malgrat tot, no t’hi vas negar. Capcot a l’andana que em trobava l’endemà esperant el metro per creuar de banda a banda la ciutat. Més d’una hora per arribar al final, precisament a la Plaça Pep Ventura. Ens vàrem saludar i no sabies què dir. Vam seure en un banc i mai, mai sabré per què va caldre aquell final. Esperàvem trencar el gel i de sobte un martell pneumàtic a deu metres ens va començar a foradar el timpà. Hi estaven fent una rasa per instal·lar el nou servei de gas ciutat que aleshores venien com el miracle per a cuinar sense butà. Vam decidir canviar de lloc i asseure’ns a l’altre banda de la plaça però estava clar que no pagaria la pena. No érem nosaltres ja, érem tan sols dos joves músics sardanistes, cadascú de la seva cobla, amb un estiu per recordar. Ens vam petonejar metàl·licament per darrer cop només per confirmar que efectivament l’encís s’havia perdut, a cop de peatge per l’autopista de la mediterrània o potser simplement amb la inscripció universitària. Tan efímer va ser aquell amor com per a l’il·lustre compositor de tenora i flabiol el fet d’haver nascut allà baix, de manera accidental, a mil quilòmetres de la terra de l'introit, tirada, contrapunt i final.