Fadrí

Raneges els quaranta. Podria tractar-se tan sols d’una frase merament enunciativa, en canvi per a tu resulta rotundament sentenciosa. Podem dir que et trobes opositant a fadrí de mena. El temps va passant i no, ja no parlaríem d’allò certament inquietant de l’arròs covat, sinó del pensament lateral, que ha fet de les seves, ha emboirat la teva reflexió per fer-te creure que l’entestament és prou motiu de pes per justificar les teves successives renúncies. Perquè la realitat, malgrat tot, és que vius la fi de les teves relacions d’aquesta manera, com a renúncies. Tu no pensaves viure renunciant a res i, ves per on, que et trobes assumint que la teva situació actual no prové de l’acció, sinó d’una negació preventiva sobreentesa com un rebuig, un refús del compromís. Si no fer el pas es considera rebutjar o refusar és que llavors seria matèria obligatòria i si és obligatòria quina gràcia té, que mires de reblar per alleujar-te la pensada solitària. No albiraves trobar-te de cop i volta sumit en aquests pensaments abstrusos que requereixen concentració i discerniment, en un moment on t’adones que d’aquests dos trets mentals darrerament no en vas curull. Creixen la inseguretat, la por al mal pas. De resultes de tot plegat ja fa un temps que has deixat de creure en els amics, com els amics han deixat de creure en tu. No et queda ningú. Bé, sí; et queden ells, només ells, i sort que encara els tens. Ells t’acolliran temporalment i si cal, permanentment, no els hi queda una altra, que t’etzibaria el company de sempre a qui li agrada collonar. Ells. Només volen el teu bé, has estat la seva aposta i diríem que els hi va també una mica; història de la coresponsabilitat en part sanguínia, en part costumista. Ara, junts de nou en un espetec de dits, els tens astorats, diguem-ho així. O sigui que no et pensis que no emmerdaves a ningú, que si t’hi tornes a apropar després de tant de temps és que has d’estar ben fotut. A un moment donat hi vas voler trencar, maldestrament, per afirmar-te, de tal manera que ara hi retornes rostit i escaldat amb la cua entre les cames. L’escena, un joc d’equilibris que pengen d’un fil, alliçonaments visuals, incomprensió adolescent anacrònica, t’ho empasses tot, i més sabent que si no fos per ells ara mateix, vés a saber què seria de tu. Tornen a ser l’àncora providencial, com aleshores quan eres nen. Raneges els quaranta. Vas ben vestit, has volgut convidar-los a un lloc d’anomenada. Vols mostrar-los que, malgrat tot, has assolit una bona posició i no depens d’ells. I nogensmenys en depens més que mai aquests dies, període fràgil on tots els recers que t’aixoplugaven et semblen un antic mas desballestat. La fragilitat de sobte sobrevinguda ha obert vies d’aigua pertot arreu. Ara cerques famolenc i com sigui qualsevol mena de tacte i contacte. De pell però, no en trobes més que la de la mare, avui. Observes com de ben vestits que aneu tots tres, la veritat és que feu patxoca. La gent del Titànic feia també de bon veure just abans de l’enfonsament, i penses en la pel·lícula perquè saps que l'escena és si fa no fa. Els has tret de casa -que no eren de gaire sortir- ben abillats per deixar-se convidar. S’esperen doncs alguna cosa, algun anunci. Has de ser tu qui dirigeixi aquesta funció, ells s’estan limitant a seguir el guió esperant entendre la raó de retrobar-vos anys més tard i sota aquest envelat. Heu demanat les postres i els tens corpresos veient que no t’arrenques sabent que tanmateix alguna en portes de cap. Raneges els quaranta. Rai, dos petons i fins aviat. Ja de nou amb tu a ca l’eco, et culpes d’haver volgut que aquest dinar plegats sense dir res d’especial esdevingués el primer àpat formal com a fadrí. I no, perquè per a voler-se conco se n’ha d’estar convençut, no només solter. En canvi el teu comportament mostrava que, si allò que volies era assumir aquesta condició d’ara endavant, encara no te’n surts pas. Allò que de debò volies dir-los i no hi has gosat, era que et senties molt sol.