Les nostres fotos

Què volen dir-nos les nostres fotografies? Per què les vàrem prendre? Què hi fan, dins l’arca o amagades al sostremort, o encara a casa dels progenitors? Les hem tornades a mirar? Si mai no heu gosat fer-ho i aquest article hi esdevé prou motivació, serà recomanable procedir en la intimitat, història de simple pudor, ja m’enteneu. Les nostres fotografies atresoren un poder abassegador. Estampes aspirants a desllorigador d’un devessall de llàgrimes a la primera llambregada. Alhora bocins fantasmagòrics d’un passat que, malgrat creure'l ben lligat, ja no ens pertany. Si a més aquestes tenen la gràcia d’haver estat revelades en paper i a sobre, a foc lent, prenent cos a mode de fermentació, el resultat pot arribar a ser prou colpidor per a tot esperit amb propòsit d’esmena. És important doncs escollir un dia on us trobeu particularment en forma per fer aquest reconeixement de testimonis descarnats d’allò que érem aleshores, on ho érem i quan ho érem. Costa d’imaginar un cos inert que amenaci la nostra homeòstasi com ho fa una fotografia.  El trasbals que arriben a provocar-nos de vegades és enrojolador, i ja sabem que posats a passar un tràngol millor que ens agafi sols. La fotografia en si mateixa irradia la força d’haver sortejat el risc de destrucció, manipulació, pèrdua, oblit o indiferència de l’amo i haver aconseguit arribar fins a nosaltres. No serà mai un objecte banal perquè ni que sigui feta en mode aleatori turista nipó, com les arribem a clicar ara digitalment, que tant se’ns en fot una que cinc, haver volgut prémer el botó és deixar palès que aquell moment era prou important per a nosaltres. El creixement personal rau en fer camí, mirar endavant i canviar de focus i interessos durant el procés sense miraments i la fotografia per contra, ens mostra sense circumloquis la traça de la poca traça que un tenia quan encara no en sabia un borrall del terra sobre el qual estava trepitjant. Podem tenir commiseració amb nosaltres mateixos i recordar aquella ingenuïtat com quelcom tutafet normal dins d’aquest procés que anomenem viure. Seria interessant saber però com alguns s’ho fan, això de veure fotografies, de vegades autèntiques sessions de pornografia sentimental, sense que entre instantània i instantània merdosa o de caire més circumstancial en surti una que remogui les teves entranyes i et recordi allò que et proposaves fer i que va quedar en no-res, o allò amb què xalaves i amb el temps ha esdevingut hilarant o vergonyant. Obrir l’àlbum de fotos burxa per la manera com t’arriba el record, de sobte i per la vista, com si t’haguessin inserit una nova clau de memòria al cervell. Acostuma a ser un tema tabú, no m’ho negareu, jo no conec ningú que es posi a ensenyar les seves fotos i quan en trobo algun rara avis que va més enllà de les vacances, me’n malfio. Friso per saber si guardeu totes les fotos que heu fet, si les arxiveu, plastifiqueu, llenceu, cremeu, mostreu, esborreu o amagueu. Seria interessant saber si les considereu una digne herència o una càrrega per a qui vingui darrere, car alguns passats genealògics fan feredat. Abans les fotografies eren un bé molt preuat, la seva presa no era a l’abast de tothom, tant l’instant triat per ésser immortalitzat com la seva conservació eren qüestions cabdals. Sovint l’estampa era realitzada per un professional i un cop obtingut el fruit, aquest era desat a l’àlbum familiar amb una cura que potser tot plegat és la raó per la qual aquells sediments han acabat metamorfitzats i arribats a l’actualitat amb aquesta puresa que els fa en molts casos autèntics tresors. No sabien els nostres avis i besavis que aquelles poques fotografies serien, únicament quant a la forma, una expressió exquisida que els hi permetria endolcir per sempre allò que fou per a molta gent una vida grisa i difícil. I en aquest sentit em fa l’efecte d’haver reculat, amb aquest excés d’informació visual digital als nostres dispositius electrònics que acaben pujant al núvol i la veritat no sé ben bé per a què.  A veure si la pulsió fotogràfica a immortalitzar-nos no vol dir res més que el nostre simple temor al pas del temps, a no poder-ho evitar, a la simple incomprensió de tot plegat, a la insuportable lleugeresa de l’ésser.