La granota

Un cop més el ritual de posar-me la granota i els guants i a treballar. Alguns dies, els pocs, amb delit, d’altres, mandrosament i d’altres, mecànicament i simple. Sia en tot, sia en part la granota em defineix, la granota m’eleva o potser allò que m’eleva són els diners. La granota es va tacant i jo, per dins, també. La granota de tant en tant demana aigua, concretament un rentat industrial. Què més voldria jo que ficar-m’hi també, rentadora a noranta graus i centrifugat a mil i tantes revolucions per minut per tal d’esborrar les nafres, xacres i tota mena de recances del meu pas, abillat o despullat. La granota que, ben mirat, dura el que dura. Si la feina és feixuga acabarà essent no només tacada, sinó esgarrapada i fins trinxada per tota mena de materials tallants, abrasius i reactius. Sembla mentida, una peça de protecció tan important, que fa la feina que fa, i que no ens importa, un tal dia farà un any agafar-la i llençar-la a la brossa banal, que això no hi ha qui ho pugui ni vulgui reciclar. No és una qüestió de calers; m’adono que malgrat tot, una nova granota, vist la manera en què l’hem après a amortitzar, són quatre rals. La granota és nogensmenys testimoni d’allò viscut, d’allò invertit, d’allò gastat i doncs una extensió o explicació de nosaltres, raó per la qual la brutícia exposada en segons quines feines determina un pedigrí, una autoritat, una reafirmació i realització personals que exhalen erotisme ben covat. No m’estranya que amb aquestes projeccions mentals algunes granotes rauquin a base de bé, de la merda que hi arriben a acumular. En tot cas després d’una granota en vindrà una altra, com hem dit abans, a preu tirat. Si treballes per a tu mateix la granota esdevé una capa de la teva pell i per tant t’ho rumiaràs dos cops abans de bandejar per sempre més tan preuada companya de glòries i misèries. Si treballes per a un altre, en canvi no t’ho pensaràs, cas que tinguis a mà el nou recanvi, per tot seguit tornar a mirar la nòmina mensual i comprovar que no han oblidat afegir-hi el plus de penositat. De fet, a vegades em ve al cap la idea d’enviar a fer punyetes la granota però trobo haver esdevingut esclau del punyeter plus de penositat i esclar, si em desempallego d’ella, el deixo de cobrar. La granota però, no és una calamitat, m’ha permès fer realitat el somni de poder perllongar en l’edat adulta el meu món infantil de figuretes articulades, tipus Playmobils o Airgam Boys, on tot uniforme, pantaló de peto o guardapols atorgaven una missió clara i definida al personatge i a qui el feia bellugar, que era jo mateix, i per tant, sense equívocs; en tot moment els nens sabíem qui era qui en aquella, la que ha estat l’única realitat. Els uniformes de tota mena són quelcom habitual, així hem estat elevats, no deixen marge per al dubte i això, a mesura que ens fem grans, és important per ordenar i comprendre la nostra vida en societat. Llavors tornem a la granota, ara mateix en tinc dues a davant, una d’atrotinada i arreu esmicolada i una altra encara embolicada, nova de trinca, llampant, que fa goig veure-la un cop desplegada i que convida, com no, a pencar, a tacar-se, a suar que som vinguts en aquest món, i doncs, per què no seguir fer-ho evident a ulls de tothom. És veritat que l’embrutar-se, producte del feineig quotidià, ajuda a tocar de peus a terra i doncs a no pensar, perquè pensar sempre serà prendre’s llibertinament un temps, no cotitzable ni imposable tributàriament, per mirar d’elevar-se amb l’objectiu de veure l’efecte i sentit d’aquesta roda de hàmster d’anys i panys de tacats reals i rentats virtuals. En aquest sentit s’ha de saber que de granotes pel cervell no n’hi ha, que el tenim ben exposat, que el casc només el protegeix dels cops forts però que tota acció sibil·lina i persistent, com és el pensament, si ens arriba a dalt de tot acabarà deixant una taca, aquesta indeleble. Arribats a aquest punt, on la granota sembla haver assolit el centre de la meva dissertació existencial, em pregunto si va ser la granota qui em va fer raucar o si sóc jo qui la vaig adoptar eixelebradament tot imitant el seu so fent rots durant les primeres nits de lluna plena, cerveses i patxaran.