Pobles i pobles

Pobles nascuts i viscuts entorn de les muntanyes, a banda i banda, que les acullen i les abracen, versus pobles que les utilitzen com a frontera tàctica. Pobles que han entès els límits territorials com el resultat del pas del temps en l’exercici de la seva quotidianitat, versus pobles que conceben la geografia com a espai rebut en propietat, de manera atàvica i transmigrada, sobre el qual tot control i repressió queden justificats: així ho deu voler el de Dalt. Només d’aquesta manera es pot entendre la necessitat imperiosa o imperial que impel·leix alguns pobles a cercar-hi barreres naturals verticals, fins a dalt de les cingleres i les carenes, per marcar el llindar. La pulsió bèl·lica ha existit a Cal Tothom, també i esclar, que aquí ningú no és sant, però és considerant el pes de cada factor a la balança que els pobles poden ser jutjats, com de fet s’ha convingut de fa segles amb les persones individuals. Així doncs, com dèiem, per segons quins pobles seran les muntanyes les concertines punxegudes de filferro imaginàries, i per als altres seran més aviat els rius els que acaben fent d’aiguafons naturals, mai de cavallons antiveïnals, per delimitar tot desenvolupament i expansió de la llengua, la cultura i manera d’entendre i pretendre la seva existència. Hi ha pobles que creixen i entenen el seu avenç preponderant l’intercanvi comercial, els pactes i tractes entre veïns com a iguals, versus pobles que només s’entenen ells mateixos com a dominadors i la resta com a dominats. En conseqüència una tendència, aquesta darrera, al foment de la imposició i, de retruc, la propensió a la revolta; pobles volent assimilar altres pobles, una font de conflicte permanent amb esclats i confrontacions periòdiques que treuen a la superfície la injustícia perpetuada oficialment entaforada. Pobles hi trobem tanmateix amb voluntat d’equilibri territorial i una inèrcia consubstancial per harmonitzar població urbana i entorn rural, versus pobles amb simple voluntat d’acumulació centrípeta entorn d’una capital impostada. Pobles que entenen la necessitat d’uniformitzar la seva densitat per garantir una xarxa ininterrompuda de fluxos de riquesa, desenvolupament i repartiment de la terra en proutes mans, versus pobles entestats a concentrar i arreplegar tot guany i profit d’arreu cregut seu, només per a quatre gats, deixant entremig vastes zones de pas, erms o femers, per una creença fonamentalista del conceptes de centralisme i capitalitat. Pobles amb un esperit més marcat de cohabitació i associacionisme, que els hi permeti anar fent la viu-viu, versus pobles amb esperit colonial d’imposició, esbrossada i arrabassament de tota cuca viu. Pobles que, invasors de mena o no, tenen integrats l’acord i la col·laboració, versus pobles que fomentaran la supremacia, el saqueig i l’extracció. Pobles de minifundi i relació, encara que vertical, més lleial que servil versus pobles de latifundi i amenaça caciquil. Pobles que faran usatge i bandera del seu dret civil versus pobles que han emprat fins ahir mateix el garrot vil. Pobles que infonen consideració versus pobles que defugen tota commiseració. Pobles que advoquen per l’entesa versus pobles que enalteixen la vilesa. Pobles, un xic almenys, decorosos versus pobles senzillament odiosos.