Pàtria i nació

Em faig creus de com aquella frase ja mítica del president i copríncep Mitterrand, “le nationalisme, c’est la guerre”, ha fet fortuna a França i a tot arreu, aleshores i per sempre. És d’aquestes frases que et surt instantàniament i quedes bé al restaurant, en una reunió o seduint la teva propera conquesta. De nacionalisme, se n’ha de parlar malament o no se’n pot parlar. Fer-ho bé és de mal averany, caus malalt o perds les amistats. Si no es pot parlar de nacionalisme, no es pot parlar de nació ni de pàtria, llevat que sigui un relat colorista i inofensiu i, per tant, biodegradable. Subjectes tabús tots aquests, en efecte; tanmateix, els melòmans escoltem amb molt de gust el cicle de poemes simfònics “Má vlast” –que en txec vol dir “La meva pàtria”- del compositor bohemi Bedrich Smetana i comprenem com una rampellada, d’una banda, el significat de música programàtica i de l’altre, allò que Smetana ens volia transmetre, que no era altra cosa que els efluvis de Bohèmia i per extensió, d’allò que significava per a ell la seva pàtria; la de Smetana, no la del veí. Malauradament, el poema més cèlebre d’aquest cicle, dedicat al riu Moldava, tan potent expressivament i d’una bellesa aclaparadora, encara ho associo al patriòtic NO-DO. Va, deixem-nos de romanços d’una vegada i diguem sense por que la pàtria ho és gairebé tot. És quelcom tan important que precisament per aquesta raó millor que no se’n parli, perquè remet a les entranyes de cada individu, al seu interior més profund, a allò immanent però també a allò transcendent vers l’arrière i doncs, al pòsit llegat i heretat, història i memòria d’aquell territori que tu consideres teu. Només practicant un exercici solitari i sincer per reconèixer com n’és d’important per a tu, la teva pàtria -lloc on les teves arrels són enfonsades, element que serveix per millor explicar-te i definir-te davant un desconegut a l’altra banda del globus- només així pots arribar a comprendre com pot d'important ser la pàtria per a la resta de congèneres, la clau per poder acabar respectant-nos tots algun dia impossible. Estem d’acord doncs que primer de tot, has d’identificar-la, i aquí és on entra el concepte de nació. La pàtria és com la parella, no en pots tenir dues o més alhora, en el cas que asseguris estimar-la de debò. Furtivament, sí que pots, és clar, però ja sabem que això és un estat transitori i no acostuma a acabar bé; en cas de perllongar-se acabes escaldat o boig perdut. Nogensmenys tenim aquests venedors de fum, que diuen que es poden assumir perfectament com a pròpies dues identitats nacionals per una mateixa pàtria. Jo suposo que degut a periples personals nòmades en grau superlatiu es deuen donar casos certament molt singulars en aquest aspecte, tants com practicants contumaços hi ha del poliamor. La bicefàlia patriòtica que branden aquests entabanadors no és més que un fugir d’estudi per no reconèixer que són persones que diuen que els trempa tot, que és com dir que no els trempa res. Curiosament, tots aquests paternalistes que es vanten que les pàtries i banderes no van amb ells acaben els seus dies demanant -com tothom, per cert- ser enterrats o escampats “aquí, amb els meus”, que vol dir també “que allà, no”. Sembla de mal dir que la pàtria ho és gairebé tot, quan de fet necessites tenir-ho clar si vols entendre com es mou tota la maquinària; és gairebé tot per a aquells que s’han pres la molèstia d’auscultar-se i cercar sa veritat, i ho és també per a aquells que diuen no voler saber-ne res d’elles, ni de sa veritat ni de sa pàtria. La pàtria és quelcom que tots tenim inoculat, volem o no, i, per tant, ho portem a sobre des que ens llevem fins que tornem al catre. Que durant el recorregut vital d’una persona aquest fet pugui esdevenir clau i ben present o romangui en un perfil baix o soterrat, això és una altra història; però el fet hi és. Ser conscients de la importància cabdal del subjecte en qüestió et permet millor avaluar la societat, tot veient si aquests sentiments de pertinença a un territori són atesos o no i amb quin grau de respecte; saber si aquests sentiments es reconeixen –reconeixement- o  es menyspreen –rebuig o indiferència. Pàtria i el seu embolcall, la nació –lligats in aeternum- són sentiments individuals que van amarant un col·lectiu i viceversa, sempre realimentant-se, sense origen clar ni final en un mateix. I és que nosaltres només hi som de pas, tot això ja hi era. El problema a l’hora d’abordar sentiments col·lectius és que els efectes seran més dramàtics que els individuals car tot és una simple qüestió d'escala. El límit terminal de la no entesa i enfrontament entre col·lectius per qüestions sentimentals és la guerra, però ja veieu que són els egoismes –en forma d’imposició i opressió- i les pors les que fan que no gosem parlar respectuosament d’aquests temes i, per tant, no voler cercar-hi una solució. L’altre dia debatent amb un col·lega federalista sobre la conveniència de no atiar els debats nacionalistes per no generar enfrontament, un dels seus arguments era que la nació no existeix, que era una pura i perversa construcció mental. Dies després vaig llegir un comentari semblant d’un altre jove periodista lerrouxista. Vaja, que deu estar de moda ara dir que la nació és un invent, un instrument que només serveix per demanar calés, practicar el moralisme xaró o fer la guerra. És ben curiós aquest argument esgrimit sempre per aquells a qui no els hi cal moure un dit per defensar la seva nació, la qual es permeten fins i tot el luxe de negar-la constantment com Pere va negar Jesús. Afirmar que la nació no existeix és de nivell P3, és com dir que l’amor no existeix, que tan sols és física i química, que deia Severo Ochoa. L’amor et pot fer volar, tremolar, perdre el nord, perdre el cognom, fer ruqueries, potser matar, esdevenir Déu o desgraciat per sempre, però has de saber que tot plegat és una construcció mental. A la conversa que manteníem, se’m convidava a obrir els braços al federalisme, el màxim a què es pot aspirar quant a reclamacions de més autogovern i reconeixement de fets diferencials, sembla ser. És un fet que el federalisme és un sistema ben vigent d’organització i governació de territoris, el 40% de la població mundial en aquest moment -segons el meu col·lega federalista-. Les federacions són un mode d’aglutinar territoris -alguns d’ells amb diferent llengua, idiosincràsia, cultura, història i valors- entorn d’un projecte global de govern més ampli, que pot tenir arguments convincents i atractius -o no- però que no deixa de ser un encaix molecular artificial d’uns àtoms naturals. En quins casos d’aquests àtoms se’n pot dir nació, que ens ho expliqui el professor Cagiao y Conde, però és evident que la construcció mental artificial de què parlàvem –perversa o no- serà el dit encaix, i no les seves parts. Pàtria i nació, que ens poden semblar qüestions ontològiques, te les trobes a l’espill de cop -com les nenes bessones de Stanley Kubrick a “The Shining”- quan t’allunyes d’elles per viure fora, experimentant una melangia semblant a l’amor a distància. Quan intentes bastir una vida forana i festejar els nous costums, gaudir dels nous festius i rutines i veus que, tanmateix, et manquen codis, enteses i sobreentesos. Que pots anar-hi tirant i sentir-te còmode amb el temps, però mai sentir-te en harmonia plena amb l’entorn perquè aquest entorn no et relliga a absolutament res del teu ésser més profund, i és llavors quan has de tirar de cinisme o d’histrionisme per mantenir el tipus; envies fotos als teus dient que estàs de puta mare i que no hi tornaràs mai, per exemple. En aquests casos l’ésser estimat serà l’única armilla salvavides capaç de temperar l’amor subjacent a la pàtria, senzillament perquè és l’únic amor que està per sobre. Per a un emigrant, només l’amor profund envers una persona li podrà fer amagar, apaivagar o dispersar l’amargor durant el seu periple estranger. Si la persona estimada pertany a una pàtria diferent sorgirà un amor postís a la pàtria de la persona estimada de manera involuntària, el qual tindrà un cert efecte compensatori, que et pot convenir o no. Tal és la força de l’amor a la pàtria, senyores i senyors. Ja podem concloure doncs que el cosmopolitisme no és pas un sentiment de l’individu sinó badomeries neoliberals amb les quals els rics es fan més rics i nosaltres més perduts cada dia. Que la meva pàtria és el món li diria només i potser ben mamat, a un extraterrestre. Ara mateix al Principat, molta gent que es qualifica a si mateixa com a catalana encara no ha destriat/volgut destriar en la intimitat a quina nació pertany la seva pàtria, their own private Idaho, si la de l’Onze de setembre, la del Dia de la Hispanitat o la del 17 de juny, i per aquí plora la criatura, encara en l'àmbit individual i no col·lectiu, com ens volen fer creure.