Metafísica de la presa de partit

Darrerament esmento i recomano llegir Joan-Carles Mèlich, un dels nostres pensadors més influents en l’actualitat. Algun en tenim digne d’esment doncs, no cal tampoc remuntar-se -com s'ha dit- a Ramon Llull. L’estil de Mèlich interpel·la el lector degut a la seva claredat, et remou per dins i t’impulsa a l’acció sense fer-ho explícit, només pel simple fet d’anar per feina i no teoritzar sobre el sexe dels àngels. L’autor intenta servir-nos a taula un plat prou cuinat per facilitar la digestió comprensiva d'assumptes sovint molt feixucs i abstrusos per als profans. La seva factura és un respecte absolut pel comensal de tota condició, satisfent alhora l’ànsia calòrica d'aquell simplement afamat i el refinat gust del més gourmet. He de tornar a ell de manera recurrent, agafant els llibrets de la prestatgeria a impulsos per no dir rampells, com si fossin un diccionari salvador que de fet no trobareu a Internet. Pensar et fa pensar més i doncs, millor que els dubtes existencials t’agafin al racó de lectura per tal de tenir el remei ben a mà. Les seves idees acurades ajuden a millor comprendre l’home i la crisi de valors actuals, tot mirant d’enfrontar-s’hi amb noves eines. Els seus Fragments filosòfics, dividits en La lectura com a pregària i La prosa de la vida estan estructurats de manera a facilitar la lectura i, si no tens gaire temps, també la deslectura, tornant a plaçar el llibre a la lleixa i així, sense comiats definitius, en comptes d’un llibre de consum únic i caduc, heus ací una obra de consulta, sempre viva i present al nostre servei pel mateix preu que un tall de cabells. Realment quelcom així és fantàstic, que diria en Punset. Ben trobada l’estructuració i maquetació de l’autor avant la lettre i també després, en consonància amb la tendència comunicativa ejaculatòria d’avui dia pròpia de les xarxes socials, en què un quart d’hora és llargmetratge.

Si hi ha una idea d'aquest pensador que serveix de desllorigador per deixar-se estar de punyetes és la seva reflexió sobre les conseqüències negatives de l’excés de metafísica i la seva recerca dels absoluts i dels immutables que ha dirigit el pensament occidental durant tants i tants segles. Aquesta línia filosòfica ha formatat la nostra manera de pensar de tal manera que hem obtingut l’efecte contrari al desitjat, allunyant-nos de la nostra pròpia realitat, de la comprensió última de la pregunta seminal de què és l’home. Més que la postura filosòfica en si mateixa, el pensador català va més enllà i parla globalment, de l’esquema cognitiu, dels nostres eixos de coordenades mentals amb origen a segon de BUP, quan molts vam començar per primer cop a abordar preguntes difícils i fer-ho sota aquests postulats. Cal fer notar que aquells pensadors que han gosat refutar els conceptes metafísics han utilitzat aquest llegat com a base del seu pensament per començar a rebatre’l, o sigui com a contraposició de la seva tesi i, per tant, amb el mite de la caverna i d’altres sempre al retrovisor, més o menys entelat. Entenc que Mèlich no proposa anular aquestes idees però si treure-les absolutament del centre i origen de l'anàlisi, per tal que no ens ofusqui i en canvi, que esdevingui una posició teòrica entre d'altres per realment posar el focus en una  aproximació a la realitat que hauria de ser l’acceptació de la contingència de la nostra presència personal, del moviment perpetu nostre i el de les nostres pròpies idees ensems, sense tampoc fer d’aquest perpetuum mobile de tot el conjunt una excusa per declarar-se incompetent per filar prim i poder arribar a conclusions. Fet i fet, ja esta bé que la filosofia generi preguntes però també que de tant en tant ens caiguin respostes; no esperem ja solucions tangibles miraculoses però sí certs patrons de conducta per poder millor suportar la lleugeresa de l’ésser. Hi trobo doncs en aquesta recepta del filòsof català una presa de posició humil i alhora valenta pel que fa a desafiar i afrontar els postulats que han marcat o regit el nostre pensament; una postura deutora i desenvolupada de la centralitat filosòfica de l’ètica d’Emmanuel Levinas com Mèlich s’encarrega de fer-hi referència més d’un cop.

Tota aquesta tirallonga introductòria per posar sobre la taula el fet que un element interessant d’aquesta proposició de canvi de paradigma i perspectiva és fer palès que potser per molt intel·ligents que arribem a ser els humans, no tenim els mecanismes –o sigui, la capacitat- per objectivar i tenir una visió global -d’idea platònica o absoluta- dels assumptes que sovint analitzem i volem comprendre profundament. Ans al contrari, aquesta voluntat de voler arribar a escatir allò que no podem és el principi de la nostra insatisfacció permanent i heretada, que ens entossudim a fer valer com el càstig de Sísif. Aquesta benvolguda cura de modèstia que proposa Mèlich és aigua beneïda, ens arriba formulada convenientment en un moment crucial de desgast i perversió de la democràcia, de misèria moral i d’estralls neoliberals que han arrasat arreu la qualitat de les relacions socials i humanes. Vindria bé, doncs, prendre nota que aquesta positura immodesta d’intentar elevar-se a la dreta de Déu per gosar continuar essent arbitres de la realitat, com molts periodistes reputats fan encara d’aquesta tècnica la seva carrera professional –moneda comuna durant els anys gloriosos de l’estat del benestar socialdemòcrata- ha quedat obsoleta. I no només això, ans el més important: es tracta d'una posició perillosa i profundament injusta per als objectius d’entendre la realitat d'ara que preconitzen.

Actualment assistim en aquest món nostrat a una ferum d’interessos creats, una podridura com mai s’ha vist pel fet que des dels darrers anys, com a novetat, ultrapassa els estats i cap agent en solitari benefactor per molt potent que sigui –lobby, moviment- no ho podrà neutralitzar. Com a conseqüència d’aquest càncer, ens trobem amb una crisi de progrés i de valors insòlita a nivell mundial, molt més notable a Occident, abanderat repel·lent del bon fer. En aquest moment crític, voler actuar com a àrbitre és profundament roí. Narrar la foto diària i seqüència dels moviments dels poderosos, acompanyant les seves decisions o presagiant endevinatòriament les tendències com si aquest fos el camí lògic, tot assenyalant amb estil literari els forassenyats que no segueixen el camí recte és d’allò més inquisitorial. Aquesta feina està essent portada a terme malauradament per bones plomes tallades a la juliana on el sol mai no es pon. La cosa va més enllà de la violada frase de Desmond Tutu que diu que “si ets neutral en situacions d'injustícia, has escollit el costat de l'opressor”, car existeix un clar posicionament periodístic de servei al Poder, si tenim en compte que per servir-lo no cal tampoc lloar-lo, n’hi ha prou amb fer-li d’altaveu enunciatiu, i és així com aquesta gent talentosa es guanya el pa tot col·laborant a l’adotzenament popular. Estem vivint un moment en què no posicionar-se en primer terme en grau de denúncia i en segon terme en grau propositiu -si estàs dotat i donat- només serveix per retratar-te a tu mateix, malgrat tenir la teva fidel claca de lectors, amb likes i RT, que t’utilitzen com betum per al seu calçat, per enllustrar els seus TL a Twitter i les seves converses de vermut les quals nogensmenys sempre, sempre deixen a mitges. Hi ha moments a la Història i a la pròpia vida -mala sort, nen, haver nascut en un altre moment- on ens queda més clar que mai el missatge del poeta Gabriel Celaya a “La poesía es un arma cargada de futuro”, musicada per Paco Ibáñez, que diu:

Maldigo la poesía
concebida como un lujo
cultural por los neutrales,
que lavándose las manos
se desentienden y evaden,
maldigo la poesía
de quien no toma partido,
partido hasta mancharse.