Enginyers de ponts d'opinió

Sembla que l’Albert Rivera, arreu on va només hi veu espanyols. Jo en canvi, a Catalunya, diria que només hi veig enginyers de ponts. No és cap bogeria aquesta afirmació car d'enginyers de ponts, n’hi ha de tota mena. Deixant de banda aquells que ho són col·legiadament per haver estudiat i superat la feixuga carrera corresponent, també en serien per exemple aquells treballadors d’altres gremis que sempre se les enginyen per convèncer el seu superior quan es presenta l’ocasió d’enllaçar tot divendres o dilluns feiner situat entre un festiu i cap de setmana, amb l’objectiu de no fotre ni brot; no gaire diferent, doncs, d’allò que fan entre setmana. Aquest darrer grup és certament prou nombrós, però no s’acaben aquí els enginyers de ponts, que com ja haureu entès, no cal que ostentin titulació oficial per exercir com a tals.

Gairebé tothom és enginyer si t’adones de com a Catalunya, per sobreviure en societat, has d’amagar o soterrar el teu anhel de llibertat per tirar endavant. Això requereix un veritable enginy, fer veure que ets una altra persona, exactament com un altre jo durant tota la teva vida, negant-te davant de tercers o només parlant-ne o exhibint la teva catalanitat folklòricament amb riures inofensius o capcot a la màquina de cafè. No existeix una altra manera de fer-ho, certament. Obligats a fer mans i mànigues per no tornar-te boig canviant la llengua materna a tothora per quedar sempre bé, o a l’inrevés, copsant el fet que emprar la llengua catalana que t’has esforçat a aprendre no paga la pena i per tant, renunciar a una vida plena en català, és d’allò més veritat que has d’ésser un bon enginyer amb Màster i Doctorat en Submissió. I no només es tracta de suportar l’esmentada submissió, sinó que la qüestió és fer-ho amb estil. Hi ha gent molt bona, autèntics mestres en aquests quefers i com tota cosa bona i nostrada, sempre sorgeix un nou planter de joves ben assenyats i bencarats elevats a les millors escoles, disposats a lluir aquest arquetip quadribarrat estrafet però també marca de la casa, ja sigui dins del Principat, els més esnobs a Madrit, i els més ai-què-irresistible-que-sóc-amb-el-meu-anglès, exportar-ho fora una temporada, tot això sempre per al benefici d’un Mr. Kite foraster. Una característica comuna d’aquesta bona educació rebuda amb calers és el saber fer i saber estar en totes les circumstàncies, absolutament en totes. I és que en el nostre món actual, ja sigui un divorci, un accident, un enterrament, un assetjament o vexació puntual o continuada, has de saber guardar les formes i fer-t’ho com sigui per contenir les emocions. Actuar polidament, en definitiva, asèpticament, és sinònim de persona adulta i assenyada.

Una altra espècie d’enginyers de ponts són la nova versió dels ponters, que antigament eren les persones encarregades de cobrar els pontatges, el peatge per creuar els passos de barca; actualment que ja no en queden el seu significat ha mutat per fer referència a tots aquells espavilats amb do de gents que et poden recomanar a algú. Aquests  nous ponters se les enginyen d’una manera insòlita per tal que el gendre, la nora, el nebot o l’amic d’en Berenguera tinguin una bona posició dins la bona gent que és la que diu governar aquest país.

Però el darrer element definitori i decisiu per anomenar a gairebé tothom d’aquesta manera -i que m’esbalaeix profundament- és la capacitat inherent dels ciutadans que viuen i treballen a Catalunya –com deia Jordi Pujol- de creuar ponts quant al tractament de la realitat es tracta, esdevenint en aquest cas Enginyers de Ponts d’Opinió. En un tres i no res són capaços de passar d’escrutar i analitzar a fons la crònica local més prosaica, a travessar el fangar i parlar directament dels mals que concerneixen el món sencer, les relacions internacionals o el canvi climàtic. Fins i tot s’atreveixen a perdre els estreps quan es tracta de denunciar l’opressió d’altres pobles amichs, com aquests que se’n van a Kobane abillats de Nekane per fer-se la foto. De tot plegat em quedo garratibat amb aquesta manera de defugir la pròpia realitat. Es pot ser analista i opinador profund de gairebé tot excepte de la nostra circumstància nacional. En canvi, només quatre gats -que encara avui caben en un sis-cents- gosen expressar la seva estupefacció, descontentament o indignació quant a l’opressió i progressiu ribotat del seu poble mentre tota la resta, Enginyers de Ponts d'Opinió, fan l’orni d’una manera velada per pensar que parlar-ne pot posar en perill les menjadores respectives. Així veiem, doncs, com es pot parlar de violència de gènere i d’aquí passar a la Guerra de Síria o la mort de Mugabe però, si us plau, ni un mot, mai, ni un de sol per preguntar-vos o demanar-se què està passant concretament aquí, on viviu, que ja no goso dir el vostre poble. El pont o el pi-pont, els equilibris que arribem a fer enlloc més tenen parangó. Afortunadament però, respecte uns anys enrere, la corda ha acabat prou tibada i no dóna gaire més marge a la representació teatral. S’ha acabat el bròquil i alguns ponts ja s’esfondren com el de Gènova. A aquells que fan de polítics representants nostres se’ls veu tant el llautó amb aquest nivell de degradació de la funció pública que han hagut de fer pujar al faristol els seus més il·lustres rufians comediants de la farsa a fer-se els emprenyats i gosar assenyalar un petit reducte lúcid que sembla encaparrat a voler tirar a terra el Teatre Nacional, en un lloc com ja va dir molt bé el visionari entrenador José Mario dos Santos Mourinho Félix, amb el seu irresistible accent portuguès de Setúbal: Catalunya es un país de cultura y sabéis lo que es teatro. Y esto es teatro del bueno. Per cert, futbolers, és per aquesta raó i cap altra que Mourinho no vol entrenar el Barça; perquè hi ha gent com ell amb dos dits de front que coneix perfectament el pa que s’hi dóna i es cansa del teatre etern que es practica en aquest escenari de cartró-pedra. Són gent que vol i exigeix una mica de veritat a les seves ocupacions així com que no li perdonin la vida cada dia. Mourinho em recorda moltes altres personalitats que han estimat com ningú i en silenci o discreció el nostre país, tot oferint-li el millor d’ells mateixos, en el moment de màxima candor, que han acabat tarambanes amb les nostres tares, i tot perquè no n’hi ha per menys. Aquesta llarga tirallonga de personatges de totes les disciplines segur que la coneixeu però encara és tabú parlar-ne perquè són gent oficialment vilipendiada –si eren molt coneguts, odiada –si eren prou coneguts- o repudiada i ofegada –si no ho eren prou encara. Gent amb talent que ha estimat o estima Catalunya i que ha de fugir sempre cames ajudeu-me d’aquesta societat d’enginyers de ponts per no acabar encara més tocats de l’ala.