El contingut del disc dur

No funciona la còpia de seguretat que havia fet del meu estat d’enamorament. Fa molt de temps, massa ja, que vaig passar per un estat d’eufòria inacabable, energia a dojo i la sensació de poder amb tot. Cosa sempre estranya i excepcional, sens dubte, en el meu cas després d’un llarguíssim període de boira i enllumenat de posició sense pena ni glòria. Són tan cars d’atènyer aquests nivells de força vital i palpitacions intenses que m’havia preparat com cal per enregistrar-los degudament i, arribat el moment en què ho trobés a faltar, poder fer-ne ús i tirar de veta. I és així com vaig acabar anant un matí a un d’aquests basars que hi han prop de la Barceloneta on venen perifèrics d’informàtica i em vaig comprar allò que en diuen familiarment “una petaca”, un disc dur de nova generació, que ja no es demanava en Gigues, segons em va dir el dependent, sinó en Teres. Jo, de Teres, ja en coneixia però no relacionades amb la informàtica ni tampoc amb el fet de guardar informació, precisament. En fi, que vaig prendre curosament aquest aparell que properament em permetria viure més tranquil, tot sabent que a partir d'aquell moment tindria aquest tema de sentir-nos permanentment enamorats, no menyspreable com podeu comprendre, ben resolt i a punt si s’escau. Ja a casa, vaig començar per posar-me uns cablatges i unes ventoses per tot el cos, a l’estil dels electrocardiogrames i encefalogrames que m’havien fet algun cop abans, sense tenir ni puta idea, atès que no sóc metge, però amb tota intencionalitat. Cor, cap i extremitats coberts amb aquest espagueti de cables segur que em bastaria per recollir les informacions de tot allò que genera aquest benestar i orgasme continu que representa l’enamorament. Em vaig estirar al llit i vaig quedar-me allà estirat hores i hores i sense cap problema, tu, somrient amb cara de beneit enamorat veient el sol moure’s d’una finestra a l’altra, que quan estàs enamorat el simple esdevenir del temps no és mai un avorriment. Vaig tenir cura, penso, de cadascun del passos que vaig seguir aleshores però no entenc ben bé què ha passat, que ara que ho necessito no funciona. Angoixat vaig trucar i tot seguit anar a veure el meu amic Nerd per intentar salvar els mobles. El meu amic Nerd viu sol, porta unes ulleres de cul d’ampolla i podem dir que treballa sempre des de la seva habitació, amb la persiana aixecada un quart, a tot estirar i com a enllumenat una làmpada d’escriptori torta i sempre encesa, inclús per dormir, a mode de companya. Gairebé es pot dir que tot, excepte pixar i cagar, ho fa allà mateix. Sempre sol, el truco malgrat tot abans d’anar-hi per simple cortesia i perquè noti que li guardo sempre una certa reverència per la seva discreta però indiscutible sapiència cibernètica, reconeguda en el seu submón i inclús, pel que tinc entès, pels serveis d'intel·ligència forans, evidentment. Jo el truco però ja sé que sempre és a casa davant la pantalla de l’ordinador, si no treballant, veient pornografia de la més fastigosa, de pixats, pixums i d’altres millor deixemlocòrrers. Total, que li explico el meu cas i ell deixa el que està fent per veure si podem accedir al contingut del disc, al mateix temps que em demana, primer amb educació, després amb una certa i irritant insistència, què és el que hi ha dins del disc, que em veu tan nerviós. Jo li dono llargues i intento canviar de tema però de la mateixa manera que ho faig, ell va desestimant també gradualment la possibilitat de poder arribar a obrir el seu contingut. La cosa es transforma en un estira i arronsa de per què no m’ho dius i per què t’ho he de dir realment lamentable i així al cap d’uns minuts m’etziba un “no funciona, no sé que li has fet a aquesta andròmina però te l’has carregada”. Malparit! -que em dic per a mi mateix. -Porta aquí el puto disc dur!, em va sortir alhora que li vaig fotre una estirada al cable que va quedar mig esguerrat, el cap de l’entrada del perifèric fet un nyap i a la pantalla de l’ordinador li va quedar clavada la finestreta d’advertència de "és preferible extreure el perifèric amb tota seguretat" fent pampallugues. Vaig tocar el dos fotent un cop de porta i no l’he volgut tornar a veure mai més, aquest desgraciat. En tot cas, una merda per a mi perquè no tinc encara el que vull i penso que després del diagnòstic expert d’aquest fill de sa mare i de com ha quedat l'entrada del perifèric, no ho tindré mai de la vida. Sembla ser, segons m’han dit altres persones, que podria tenir a veure amb el fet d’haver-lo gravat amb una extensió que no toca o bé que vaig escriure malament l’extensió, com ja em passa a la feina amb .dwg, .vlc per exemple, o d’altres merdes més que no arribo a entendre. O bé potser passa que si ho he enregistrat amb un PC després no val amb el Mac que tinc ara i em cago en la puta que els va parir perquè és ara quan necessito com sigui enamorar-me de nou i no hi ha manera.  No hi ha manera. Si no me’n surto, hauré de buscar un advocat, car tinc un merder bastant important a sobre.

L'oferta de feina

Guaita, una oferta de feina que m’arriba des de Barcelona per tornar-hi a casa a treballar. El que són les coses! Hi va haver una temporada en la que vaig estar provant de tot, i em vaig pencar un currículum a Infojokes que t’hi cagues. Havies de passar-te hores i hores -suant perquè el teu avenir estava enLLoc- treballant la lletra petita com si veritablement cobressis per fer allò, de la quantitat d’informació que et veies abocat a introduir per omplir totes les caselles existents. Ni així. No hi havia manera ni que et truquessin un cop i és clar, la culpa era nostra perquè ens havíem de reciclar, de reinventar. Porca misèria! Bé, ara doncs, aquesta oferta, com d’altres que arriben darrerament d’aquest caire, me la miro amb malfiança i en diagonal i amb un estat d’ànim inicial de voler-la llençar a la paperera de reciclatge i després tot seguit entrar allà i esborrar-la igualment, quan de sobte, veig alguns requisits i flipo, Andreu. Mireu el que hi diu. L’oferta està en castellà: 

-idioma indispensable: castellano bilingüe. 

-deseable catalán y inglés.

A veure què se us ocorre perquè, essent castellà de pare i mare, jo en tinc dubtes pel que fa al primer punt. Sóc castellà bilingüe? D’on? Dialectalment, deu voler dir. Suposo que m’està preguntant si parlo l’estàndard dels mitjans de comunicació estatals de Madrid a més del meu propi murcialbaceteny. Si és així, endavant, cap problema. Em costa però, perquè començar a haver de fer-me el val·lisoletà em fa mandra doncs no respiro aquest accent, resultant totalment postís per mi. En tot cas, no tenia constància de què tot això fos tan important, car la meva professió, d’àmbit més aviat del cantó tirant a ciències, mai havia tingut en compte aquests matisos, però s’està posant tot tan a flor de pell al sud dels Pirineus que ves a saber... En fi, pel que fa al segon punt, sobre el català, estic contentíssim i orgullós que posin el català a la mateixa alçada que l’anglès. Però llavors de què ens queixem tant, home? No tenim remei, sempre aquí fent-nos els ploramiques. Per si algú s’ha perdut, recordo que l’oferta és per treballar a Barcelona, BARCELONA, la més gran de les dinou viles que he llegit que hi ha al món amb aquest nom. Us confesso que tanmateix, no tinc gens clar què em demanen i he acabat desorientadíssim, tant que al final, la resta de l’oferta, que parla ja estrictament del meu domini professional, ha passat a un segon pla perquè aquest requisits lingüístics m’han destarotat de tal manera que el millor que puc fer és trucar-los i que m’ho expliquin. Anem a veure, 93 a davant si truques des de fora de Barcelona i 34 si ho fas des de l’estranger. D’acord, eh, el més important és resoldre aquest galimaties.  Som-hi doncs: Hola, bon dia, sí, trucava per l’oferta número 107-b-ING-BCN de la vostra web, que m’ha arribat avui per mail...sí, espero, cap problema...-un motiu de música de Haendel preciós que ja es pot estar repetint aquí tot el matí, pas de problème- sí, hola! Sí, bon dia –presentacions i tal- És que m’ha cridat l’atenció la vostra oferta perquè...sí...sí, què? de quant dieu que estem parlant??? Vaja, sí, bé, em pot interessar...mmm...d’acord...no, por supuesto que sé hablar en castellano, sí...¿que de vez en cuando hay que ir a Madrid?, ¡pero si a mí me encanta! Esos bocadillos de calamares en la Plaza Mayor, ¡cómo me acuerdo! sí...¡claro que he estado!...¡Ahí donde dice usted, también, también!...No, no creo...para nada, diga... ¿el inglés? No problema, ¿perdone? No listen the ask...Oooh yess! Madrid is one of the most comfortable, charming and inviting cities in the WOOOOOOOOOOOOORRRRRRLLLLLLLLLLDDDDDDDD!!!!

La teva empresa

Renoi, quin contracte que acabes de signar! Empresa multinacional d’anomenada és, per a tu, la teva empresa. Avui, en el teu primer dia, veus com l’empresa es preocupa per tu; reps una acollida calorosa. Treballes i ho dones tot a la teva nova empresa. La teva empresa vetlla per la teva adaptació. Demana el que necessitis, un cotxe per exemple. Quin model t'estimes més? La teva empresa l’aconseguirà en pocs dies i el podràs utilitzar quan vulguis, o sigui, a la feina. Perquè la teva feina és ja la teva vida. Gaudiràs d'una formació d’alt nivell, la teva empresa t’ho gestionarà tot, tren o avió en primera per desplaçar-te al meravellós indret on es desenvolupa la formació. Categories d’hotel i prestàncies que pots disposar gràcies a la teva empresa. La teva empresa et fa relacionar amb gent d'alt nivell del mateix món que, un cop acabada la reunió, et confessa que somia ser contractada per la teva empresa. Tot és un somni en vida i mai no ho havies ni imaginat així. Ara et toca fer vacances i la teva empresa t’ha proposat un lloc ideal de franc que, a sobre, farà que la teva família conegui gent excepcional, com no, de la teva empresa. De resultes d’aquests dies, els teus amics acabaran essent també gent de la teva empresa. I és que la teva empresa és primer món dintre del primer món. No es pot concebre voler evolucionar a una altra escala que la que et brinda en safata la teva empresa. Tornes de les dites vacances i content de continuar fent feina també, siguin vacances o no vacances perquè és pur plaer fer feina per a la teva empresa. Sembla estrany però, passat un temps el teu company sentimental t’abandona. Està boig. Res no és però un problema a la teva empresa i ja han pensat en tu. La teva empresa sap que has conegut algú darrerament i com ha passat el corrent entre tots dos. A la teva empresa, doncs, et proposen aquesta nova companyia, de qualitat, perquè també forma part de la teva empresa. No te n'has adonat i ja estàs fent més o menys el que feies abans, no tens família però i què, si fas el mateix que feies abans. Tu tranquil, pernil, amb la teva empresa, la qual no és tanmateix, nova empresa. Han passat vint anys i ets ja referent dins la teva empresa. T’han concedit una placa commemorativa on es fa saber que treballes des d'aleshores en aquesta empresa. La penges a les xarxes socials, òbviament a la xarxa JokindIn, especificant i remarcant que ha estat un obsequi de la teva empresa. Vaja! Ves per on, malgrat aquesta felicitat, sembla ser que el teu passat recent amenaça amb tornar a importunar d’alguna manera el teu rendiment a la teva empresa.  No et preocupis, tot està previst i un advocat de la teva empresa s’encarregarà del que s’hagi d’encarregar. Tu només has de signar un paper més que et posen a davant, com n'has signat tants i tants d'altres durant tots aquests anys a l'empresa. No gaire temps després els teus pares es moren, tots dos alhora. És cert però, que no et veien mai des que vas començar a la teva empresa. A l’enterrament, al poble dels pares, t'adones que tothom sap de sobres que treballes per a aquesta empresa. De fet, jo em demano qui dimonis no coneix encara aquesta empresa! Continuem. Els pares, dèiem, han passat avall i l’empresa t’envia una corona de flors del nivell que destil·la per tot arreu la teva empresa. Ara, en honor a ells, penses que els teus pares estarien contents si sabessin que el teu fill podria entrar a la teva empresa. Cap problema, d’això també se n'hi havien ocupat i la teva empresa ha parlat amb el professorat de la seva escola, associada a la teva empresa. El futur serà també seu dins la teva empresa. Tot és perfecte. Doncs mira, vull que sàpigues que ben bé tot no, i aquest és el motiu d’aquestes línies que et vull fer arribar. Jo m’he considerat sempre el teu amic però d’ençà que et van contractar i promoure a la teva empresa rebo periòdicament trucades anònimes demanant que et deixi en pau, de mala manera i amb amenaces. Tinc molta por del que em pugui succeir. Mai no havia gosat dir-te res però ja no me’n puc estar, t’asseguro que és aquesta empresa la qqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqq

La repetició

Aquest febrer fa trenta anys que vaig escoltar per primer cop l’Ommadawn de Mike Oldfield, segurament el seu millor treball discogràfic. El vaig rebre en format elapé a través del meu primer monitor d’esplai, l’Anselm, que fou a més el primer contacte seriós d’un servidor amb el català, idioma que malgrat haver-lo sentit a estones a TV3, a TVE a Sant Cugat i al sol professor d’EGB que venia fitxat de corresponsal, se’m feia aleshores, la veritat, prou estrany. Sensació confirmada amb l’accent de l’Anselm, d’un altre planeta. A mi allò em semblava en aquell moment, ho juro, quasi alemany. Jo, llavors amb deu anys, no em feia cap pregunta impura però sí que sabia, almenys, que aquest senyor, del meu barri no era. Aquell soldat ras creuava tres dies per setmana tota la línia blava del metro de Barcelona, suposo que per quatre duros, o tres, per anar a petar a un lloc que no parlava la seva llengua.

En fi, revenons à nous moutons i reprenguem el fil de l’àlbum, el qual venia imprès curosament. Es tractava de l’edició original. A la coberta interior hi apareixia en Mike, un hippy envoltat de hippies i a mi, que no he viscut tot això, encara em sobta que pels volts de 1975 es poguessin fer una foto així a Anglaterra. És veure la foto i pensar que només dos anys després els Sex Pistols envien tota aquesta estètica a fer punyetes. Valgui aquesta segona digressió per la temptació que a voltes tenim de dir que el món actual va massa ràpid i que mai no havia estat així. No faré ara la ressenya de l’àlbum, el que vull explicar en aquest post és un dels elements que magnetitzen quan hom escolta aquesta meravella. Es tracta dels fragments de repetició de bones idees, element paradoxalment més conreat en els àlbums consecutivament anteriors i posteriors a aquest. Ommadawn és una compilació de motius melòdics, sàviament lligats, després d’haver estat convenientment nodrits i adobats harmònicament i tímbrica. Quan el compositor considera el recurs prou explotat i exposat a l’oient, passa al següent, directe o bé mitjançant uns bridges d’un o dos minuts, cadascun banyats en or i platí, veritables joies d’orfebreria. Per als finals de cada cara s’encarrega de trobar les conclusions adients amb uns crescendos i clímax apoteòsics, excepció feta de la cançó epíleg que parla de com de bé que s’està muntant a cavall i prenent cervesa, que seria al seu temps el lligam amb l’estètica que envolta la composició.

El recurs de repetició li funciona perquè podem afirmar que la repetició està íntimament lligada a la nostra essència o, si voleu, a la nostra configuració. Segur que és un codi de funcionament, potser fins i tot més animal que intel·lectual, pur, propi, intuïtiu i inherent a nosaltres. Com, si no, podem quedar bocabadats escoltant repeticions, que gairebé no aporten res de nou, i acabar extasiats de plaer? Sant Tornem-hi però amb un matís sobre el qual ja he parlat en algun altre post. De la mateixa manera que no tothom estima la música, no tothom es delecta amb la repetició. Fins i tot arriba a estar mal vist, et poden arribar a titllar de trastornat. A més, n’Oldfield pot ser perdonat perquè ha esdevingut famós i d’això s’ha guanyat la vida però que tu, oient, arribis a connectar al seu nivell i que la resta del dia per a tu no sigui el mateix després que l’agulla hagi arribat al cercle central i es quedi fent el RoboCop allà tota sola sense aixecar-se i tu sense immutar-te, és que no tens perdó! No em sembla, però, que la repetició, pel sol fet de ser tècnicament més simple, car “tan sols” demana la inspiració del motiu i no la feinada d’elaboració de la variació, hagi de ser menyspreada o considerada avorrida. Si fem això estarem donant-nos l’esquena a nosaltres mateixos i renunciar a comprendre profundament qui som, vaja, el que voldrien els Bilderbergs aquests. Si observem a grans trets la història de la música, veurem que passem de tocar el tambor repetidament al voltant el foc a manifestacions cada cop més sofisticades fins arribar als nostres dies. Els compositors han anat desenvolupat la variació d’un tema principal i fan de l’estudi d’aquesta el seu objectiu d’evolució, mirant com tirar endavant una idea d’una manera orgànica però acadèmica, que pugui ser entesa, apresa i definida en una forma musical que es pugui elevar a la categoria de paradigma de cada època. No és fins les darreries del segle XX que tot aquest edifici es qüestionarà. L’impressionisme, per exemple, ja mostrava la necessitat de provar de fer altres coses. Ara em ve al cap Maurice Ravel i el seu Bolero. El que fa el compositor de Ziburu amb la seva obra més cèlebre i símbol de la repetició és ensenyar-nos de què estem fets, i això en el moment de la seva estrena va provocar un terrabastall mediàtic important. Els tenia molt ben posats, en Ravel. -Està boig, està boig!- que va cridar una dona al final del quart d’hora llarg de la primera representació el 1928 a París i on el compositor sembla que va respondre: -almenys aquesta ho ha entès! 

En un moment donat hi ha una certa presa de consciència en el món musical que potser la intel·ligència no està renyida amb l’emoció ni les entranyes i que podem ser també feliços desenvolupant, analitzant i nodrint la repetició, de la mateixa manera que hem fet fins ara amb les variacions de tota mena, les quals varen acabar desembocant en el paroxisme del serialisme i les seves progressions, transposicions, retrogradacions, inversions i inversions de la retrogradació i la mare que ens va parir. Si més no, potser, el fet de centrar-se en la repetició, més que un moviment simplista a la contra, per a alguns era l´única sortida, car havíem arribat massa lluny amb tanta teoria. I és que la repetició d’una cosa maca, ens permet assaborir-la un cop i un altre, perllongant l’instant de plaer i generant un benestar durable. El fet que no hi hagi gaire més nova informació a processar fa que de seguida concentrem tota l’energia atencional en l’atmosfera. Et calmes, trobant a mesura que entres en aquest estat de relaxació que esdevé hipnòtic la comprensió última del motiu musical, que a corre-cuita o envoltat d’altres motius adjacents no arribaries a copsar.

Fora del domini musical ho veiem a tot arreu, la repetició, la rutina, allò conegut ens genera un benestar primari; ens passa a tots cada dia, i a mesura que envellim i tenim dificultat a respondre a nous estímuls, més encara. Per què la música no hauria d’atendre aquests mateixos paràmetres? No hi ha art que demani ésser reprès d’aquesta manera tan intensa i obsessiva. Quantes vegades us cal tornar a interaccionar amb una obra mestra, en el cas d’un llibre, una pel·lícula, un quadre, una escultura, un espectacle de dansa o un edifici? I per què la música, ni que no sigui repetitiva, demana tornar a ser atesa i represa com un nadó? A més, mai es pot dir que una obra mestra de la música ens hagi agradat més el primer cop que el segon o el vintè. No m’imagino dient una cosa així de la Cinquena de Beethoven, per exemple. És a còpia d’escoltes que la fem nostra i fruïm la composició. 

Tornant a n’Oldfield, a Ommadawn ens estava mostrant en prop de quaranta minuts tota la seva intimitat, nua, com va fer a Tubular Bells i Hergest Ridge i com farà sempre en major o menor mesura. Poseu-vos la segona part d’Incantations, quan comencen a sonar els tambors de Jabula fins al final i no em direu si aquest home no és un geni d’haver gosat voler comercialitzar una cosa com aquesta. Moment també d’un reconeixement a Richard Branson, el cap de la seva discogràfica, per haver-li permès aquests experiments, ni que sigui fent una ganyota al seu advocat. I és per aquesta simplicitat, aquesta puresa, aquesta veritat que trobem en la repetició, que m’agraden els minimalistes com Riley, el de la gorra de beisbol, en Reich, i gent com en Feldman. Fora de la música, m'ha apassionat el ciclisme en ruta, on no fas res més que donar voltes als pedals. En literatura m'encanta el recurs de repetició perquè és un fet que és així com funcionem, que no cal donar-hi més voltes i que no hi ha millor manera de transmetre un sentiment profund, pur i sincer que repetint-lo i és per això que quan cardem repetim el ball endarrere i endavant, som-hi bestioles, que s’acaba el món! Perquè la repetició és, com també hem dit fa poc per aquí sobre el timbre musical, una manifestació d’amor. És per aquest motiu així mateix que les relacions de llarga durada en què no té perquè passar gran cosa són amor pur també. Ens fem els interessants intentant sortint de la zona de confort i, en comptes de fer-ho l’estrictament necessari perquè va contra natura, ho hem folkloritzat tant i és tan cool que volem fer-ho sense parar, peti qui peti, encara que això ens porti a jugar amb foc i perdre el nord. Així doncs, als vermuts convidem els altres a sortir de la zona de confort i tanmateix, alhora que els hi aconsellem, tremolem imaginant si ens toqués fer-ho a nosaltres perquè, ai mare, som éssers de repetició i ens fa por canviar, i vet aquí Nadal, vet aquí Sant Joan i d’altres tradicions i vinga aquest tourner à rond.

La culpa de la repetició als nostres cervells és simple conseqüència que la Terra també es repeteix i dóna voltes, dos tipus de voltes de fet, rotació i translació. El matís que la Terra, en el seu moviment perpetu, no estigui mai com a conseqüència dels dos moviments al mateix lloc fa que també entenguem, com així han integrat tots els mestres en totes les arts, que per repetició no es pot parlar mai de còpia matemàtica de l’anterior. Aquest cas no existeix en la natura, per tant, si és això el que sentiu en algun moment a les vostres vides, un Dia de la Marmota exactament igual a l’anterior, és que esteu morts abans d’hora. Cal reaccionar. Des d’aquí el meu suport i mercès per haver arribat fins al final.

El timbre musical

Recordo el meu professor de música, exultant, car acabava de concloure que el timbre musical i cap altra cosa era el factor essencial per comprendre el pop/rock. Era l’any 1992 i em va posar com a exemple el so de la guitarra Rickenbacker dels REM a Out of time, tan neta i polida. Si voleu, a aquest argument hi podríem afegir la veu de Michael Stipe. S’ha de dir, en tot cas, que va tocar-hi de mig a mig perquè el timbre és allò que atorga un segell inconfusible a les cançons, el que fa que qualsevol versió que es faci d’un tema en qüestió sigui fàcilment recognoscible i doncs, una assegurança de vida d'originalitat. Ja pot ser que el timbre sigui la diferència clau entre la música culta o seriosa -quant de mal, li’n fan aquests adjectius, per cert!- i la música pop/rock. És molt difícil, per no dir impossible -deixem, però, un divertit marge de confiança als aficionats més pedants i patètics d’aquest submón- de distingir qui ha interpretat una peça de música clàssica, si tal o tal orquestra. Hom pot arribar a concloure que una obra ha estat tocada per agrupacions diferents però no pas saber quina és a cada moment, tot i que vaig sentir un cop un programa de ràdio on proposaven pentinar el gat i convidar els oients a endevinar quina orquestra i director havien sonat interpretant una mateixa composició, si la de Cleveland o la de Castella i Lleó. En canvi, amb la música apareguda des dels anys 50 del segle passat englobada en la categoria pop/rock, o simplement ‘rock’, ens trobem que és un factor necessari que la peça sigui interpretada pel seu primer intèrpret i prou. És clar que hi poden haver després totes les versions del tema que vulgueu, les quals poden tenir fins i tot més èxit i transcendència que l’original, però no es podrà dir mai de la vida que el que heu escoltat és el tema original tal com volia ser difós per l’autor. És una versió i ho sap tothom. I per aquest motiu el jazz més clàssic no és ni rock ni tampoc música culta, perquè el timbre hi juga un paper també essencial i alhora s’hi poden fer versions amb igual valor d’originalitat; quant als estàndards es refereix, compositor i intèrprets no cal que siguin el mateix.

Per timbre entenem tots els factors que ajuden a particularitzar la interpretació, el so propi extret a l’instrument, la veu humana com també la producció artística, que cada cop ha anat prenent més rellevància a mesura que la tecnologia ha millorat la qualitat dels enregistraments. Penseu ara en la veu de Céline Dion o en la de Whitney Houston. També en la de Leonard Cohen o Bryan Adams, per exemple. En el so de guitarra de Carlos Santana o Mike Oldfield, en els ecos de la guitarra d’Andy Summers i així podríem estar hores i hores. Pots tenir un gran tema entre mans però si no tens un element sonor distintiu, una veu -ja hi som-, no cal ni obrir la paradeta. Millor que el toqui un altre. És el que fa que alguns músics contemporanis populars hagin esdevingut únicament compositors. Jo particularment els adoro. Un exercici autèntic d’humilitat i demostració d’amor a la música. El timbre en música és doncs allò que et fa únic, especial, irreproduïble i, per tant, el timbre està íntimament lligat a l’amor. S’entén perfectament quan, si tens la sort de tenir oïda musical, et sents irracionalment atret per una veu, una guitarra o un matís sonor concret. Exactament igual que quan t’enamores, ho fas d’una persona i cap altra. I es dóna que a aquesta persona li veus elements propis d’ella i de cap altra, elements singulars, elements pels quals perds el nord, el cap i series capaç d’arrossegar-te com un cuc i, de fet, ho acabes fent. Per tant, no cal dir que els veritables amants de la música, melòmans, músicaferits, com la resta d’artferits, són la gent més enamoradissa del món perquè saben com funciona, jo no gosaria dir l’amor, però sí aquella atracció o el desig que és el primer esglaó necessari de tot sentiment amorós. Aquest do per a detectar ràpidament en les seves interaccions rampells d’alta tensió emocionals, que deixen empremta i assumir-ho naturalment, els farà viure en tot moment amb més curiositat i obertura de mires. Han trobat un potent motor per tirar endavant.

Així doncs, tot aquell a qui no se li posa la pell de gallina amb algú o quelcom en particular no val absolutament la pena, són gent que acaben perdent l’interès en gairebé tot. Em plau encara més arribar a aquesta conclusió si pensem que és una manera de fer una tria d’ésser humà sobre un element que no tindria res a veure amb la classe social, els diners, procedència, raça o tarannà. Perquè això que tots som iguals, deixem-ho estar. En tot cas, a mi aquest raonament em serveix per poder malparlar de molta gent sense sentir recança. La gent a qui només agraden els diners, o agraden com a nosaltres ens poden agradar les arts, fot fàstic. I de la mateixa manera, aquells qui es vanten de no commoure’s amb cap obra d’art em fan sospitar tant o més que tots els que no tasten begudes alcohòliques ni per brindar.

Guitarres i ukuleles

“Jo sé que sents gelosia del meu ukulele” que cantaria en Perales si hagués escrit la seva cançó dels anys 70 avui dia. I és que la setmana passada em vaig fer ressò d’un tuit -no en recordo ara l’autor- que venia a dir que l’ukulele havia desplaçat la guitarra com a instrument musical d’aprenentatge popular. En notícies d’aquest tipus podem posar-nos en mode escèptics de pa sucat amb oli i demanar-ne la font. Jo simplement m’ho he cregut perquè trobo bastant probable que sigui així. El món ha canviat prou d’ençà que alguns bípedes de la meva generació vam trobar en la guitarra una bona companya per imitar allò que tocaven els grups de música que ens agradaven i gaudir així de l’efecte indescriptible, en podem dir diví, que aquests sons els estiguessis generant tu mateix. Tanmateix per arribar només a l’entresol i passar de tocar la melodia d'Aniversari Feliç als acords de “La Bamba” has d’estar prou motivat i no pensar en el temps que cal invertir. Allò ideal és, de fet, no saber què volen dir els mots “temps” i “invertir”, o sigui, ser encara un nen o pertanyent a la baixa adolescència. Per als adults, en canvi, l’ukulele escombra d’una manera eficient aquest handicap de temps que només copsem els ressentits, perquè és un fet que és més fàcil iniciar-se en la seva pràctica. Parlem d’un instrument ja d’una mida més petita per començar, perfectament harmonitzada a la d’un infant.  Recordem, per contra, la guitarreta que cal comprar sempre quan encara ets un marrec, altrament no arribes als dos extrems. A més, l’ukulele o ukelele, digueu-li com vulgueu, és ideal per a acords de tres notes bàsics de les harmonies major i menor, té menys cordes que la guitarra, les quals per pura configuració i natura de l’instrument són cridades a resonnar a l’aire molt més sovint, estalviant-nos doncs un bon nombre de digitacions. Aquestes són igualment més toves i menys tibades i no fan mal als dits d’aquells que ens mengem les ungles. A sobre, la posició dels dits és més propera, massa i tot per a un guitarrista, i el tacte del mànec resulta menys aspre i sever. Aquests serien alguns exemples de caire merament físic. Un aspecte més interessant també és el timbre, més agut, cridaner, infantil i anava a dir festiu només en sentir una sola nota. Després, és clar, hi ha el fet de millorar i entrar a dominar l’instrument i llavors cada instrument és un idioma i tot idioma és respectable i un món en si mateix, però podem fàcilment arribar a concloure que l’ukulele seria com l’anglès per anar pel món i la guitarra una altra llengua d’arrel llatina. Inevitablement, per una simple qüestió d’història de cadascun, a la guitarra li veus indubtablement molt més fons, bagatge i complexitat; un fons, bagatge i complexitat que poden arribar a embafar-vos i/o fer-vos emporuguir abans mateix d’haver començat per a qualsevol aspirant a voler amenitzar les festes amb la colla o la família. 

El que és però interessant, i és per això que ens hem mudat avui, és comprendre el perquè d’haver anat a parar aquí. Ho és perquè les coordenades de desenvolupament de la infantesa i la joventut, com també la dels adults, han canviat, el factor temps principalment. Sense saber-ne res encara del seu veritable significat, com hem explicat, els més petits d'ara tenen, a desgrat seu, menys temps per a fer les coses, ja no parlem de les coses que demanen i exigeixen concentració i dedicació. El nostre espai vital personal és més porós i la nostra comunicació amb la resta, per contra, més intrusiva. Estem menys protegits a l'hora de preservar la nostra intimitat, necessària mínimament, diuen, per assolir un cert grau de desenvolupament i creixement personal, altrament acabaríem com les comunes hippies, els nens dels internats o els processistes. De seguida t’entra un missatge de xat, un tuit, un DM, un whatsapp, les notificacions d'alertes de merda aquestes d’aplicacions que has baixat com un robot i t’has deixat estar de voler-les configurar, perquè primer no saps com fer-ho i al capdavall seria perdre el temps. Anys enrere l’únic factor de canvi de plans era una trucada de telèfon, més estranya o esporàdica com més petit eres, o bé una trucada a l’intèrfon del portal de la comunitat perquè baixessis al carrer a jugar. I és aquí on copsem com n'ha esdevingut, de complicat, aprendre a tocar un instrument i fer qualsevol cosa elaborada, fins i tot cardar, no sigui que per fotre un clau en bona i deguda forma et perdis els darrers esdeveniments breikinnius, o sigui el ball de bastons de la manifestació o sessió parlamentària de torn per no dir res.

El millor que podeu fer, doncs, és tocar la guitarra, l’ukulele, el senyor o la senyora, però toqueu i toqueu-vos tot el que pugueu, feu el favor.

Exposicions

Avui m'he decidit a començar a fer quelcom útil i necessari. He decidit contribuir d’una manera directa al desenvolupament cultural de la meva ciutat i deixar així de plànyer-me des del sofà. Començaré a anar a exposicions de pintura, escultura, etc. Normalment el que m’agafa en aquests casos és un rampell d’atracció per l'esdeveniment seguit automàticament d'una mandra i, finalment, una excusa justificativa per passar pàgina. Que si està molt lluny, que si per anar sol, que quina llàstima no poder compartir aquest plaer amb ningú i així, poc a poc, aconseguir com sigui que l’espurna d’interès que havia aparegut en un principi s’esvaeixi tota sola o, si més no, la consciència deixi d’amargar-nos la resta del dia.

Doncs bé, ha arribat el moment d’enfrontar-nos a aquest sentiment i provar de fer el contrari ja que, a força de no voler amargar-nos els dies, hem esdevingut uns amargats. Així doncs, tot just ara acabo de veure una exposició d’un pintor d’anomenada que té lloc a un barri cèntric de París, a quatre estacions de tren i tres de metro d'aquí. No tindria perdó deixar escapar una oportunitat com aquesta així que el que he fet és comprar l’entrada per internet i assegurar el tir. Feia tant de temps que no assistia a un acte qualsevol en societat, que la compra de l’entrada ha suposat un desllorigador d’endorfines, joventut, alegria i bon rotllo indescriptible. Diners criden diners i suposo que cultura crida cultura o bé -perquè no es tracta de ser pedants amb el primer lector que gosa sobrevolar aquestes línies- direm més aviat que sortir de casa crida sortir de casa, encara que moltes vegades ho desitgem sense saber per què. Com a mínim, per fer alguna cosa diferent a la que fem habitualment, que és gairebé res.

Els prop de cinc dies que restaven per a l’exposició han estat d’una eufòria íntima sostinguda, una flama de vida que m’ha trasbalsat realment i que feia molt de temps que no experimentava. No havia imaginat que una petita decisió com la compra d’una entrada em pogués despertar de la meva letargia però així ha estat. Ara es tractava, doncs, d’imaginar-nos com ens aniria l’exposició, com la gaudiríem, allò que ens aportaria al nostre esperit, potser fins i tot conèixer algú, que aquest algú fos interessant i ens endugués per un camí diferent, desconegut...una mica de marxa, vaja. 

Fent volar coloms de tots colors hem arribat al dia de l’exposició i ja ens hem despertat realment malament. Tinc mal de cap però sobretot el que més m’ha sobtat és que no podia moure el coll. Una mena de contractura de mala mort se m’ha desenvolupat en qüestió d’hores, una postura dolenta o un mal gest fet no sé quan i ara em trobo que si goso moure el cap rebo una punxada elèctrica a l’escàpula que m’enrampa durant uns segons i em deixa clar que, si ho torno a intentar, llàgrimes cauran sense parar. Com que tinc el telèfon mòbil a mà truco a un amic per compartir aquest meravellós moment i li explico que tenia moltes ganes d’anar a l’exposició aquesta però ves que m’ha passat, que no puc ser més desgraciat. El meu amic es posa a riure i em deixa anar que ja li estranyava que el truqués per una bona notícia i jo dintre meu penso que què fill de puta. Tot seguit m’etziba que quina mala sort que aquesta entrada es perdi, que desconeixia totalment que aquest tros d'exposició tingués lloc a la ciutat i que és una autèntica llàstima que només se m’hagués acudit comprar una sola entrada perquè en cas d’haver pensat en una altra persona ell hagués pogut anar avui, per exemple, amb la dona. Toca’t els collons! Vaig sentir bixumets i era una qüestió de dignitat acabar aquesta conversa i penjar gairebé sense dir ni adéu i a fe de Déu que ho he fet. No cal dir que això no m’ha fet sentir especialment millor i aquesta estona de tensió sobrevinguda m’ha empitjorat el mal que sento aquí darrere. Feia anys ja experimentava episodis d’aquesta mena perquè la musculatura dorsal meva no és cap meravella i acostumava a tenir una capseta d’antiinflamatoris guardada que acabava tanmateix caducant-se i llençada a la paperera. Tot plegat, em feia tant de mal i a més en diumenge, que ni tan sols em veia amb esma de sortir de casa i anar pel carrer com un esguerrat, tothom dient-se ‘mira com va aquest’ per gosar arribar a la farmàcia de guàrdia més propera, tornar, esperar que la píndola fes efecte, dutxar-me i anar a l’exposició de merda aquesta. Aquest raonament em va fer comprendre que ja havia triat el meu destí per a la resta de la jornada. L’exposició ja era història.