L'acusació aristotèl·lica

Encara no acabava de comprendre com havia acabat allà, processat davant del jutge, a punt de sentir el veredicte. Tanmateix s’ho mirava en qualitat d’espectador, com si la cosa no fos amb ell. Se’n feia creus, esclar, però la ràbia era compensada amb escreix per la incredulitat d’allò que considerava una situació rocambolesca, surrealista. Allò senzillament no podia estar-li succeint. L’advocat mateix desistí de fer-li mudar l’estat d’esperit, per a acabar adoptant el semblant absent del seu client.

Tot va començar uns mesos abans mentre vagarejava pel barri amb la seva pensa sempre dispersa, quan de sobte se sentí atret per la veu de Phil Collins, emesa per un megàfon del pati d’un col·legi proper. El soroll era eixordador, de cap manera propi d’un bon equip d’alta fidelitat, però el timbre inconfusible del cantant i la tonada tan fresca, alegre i evocadora el feren abandonar per una estona la seva ruta habitual i s’hi va apropar com encantat pel seu flautista d’Hamelín particular, un bateria que canta i que de sempre l’havia encisat. A la cançó que sentia li va seguir una altra, probablement els professors havien posat un disc per amenitzar l’hora d’esbarjo. Alguns nens hi començaren a aparèixer i des de la vorera, separat per una tanca no gaire per no dir gens atapeïda, va començar a mirar-se’ls com part de la composició plàstica i dinàmica que la inesperada música havia embolcallat. La veritat és que en un tres i no res s’havia creat ell tot solet un redós de pau i bellesa sensorial enmig de la ciutat, i ho trobava d’allò més agradable. La canalla sortia amb ganes de gaudir a cel obert i de l’espai lliure i de lleure que se’ls oferia després d’haver estat tancats a les aules. Braços i cames esvoletegats, somriures francs, gestos gens estalviats... A fe que feia temps que no rebia un impacte visual com aquest, confinat amb por a casa, sol i ja amb prou peix venut, la resta del qual sabia que hauria d’arrebossar-lo, i per dos cops, per tal que el comprés algú. Certament aquella estampa dels infants li va plaure força, amb banda sonora inopinada de primera i de franc. Com que sovint no tenia res més a fer es va dir que bé que no li costaria gens d’adaptar a partir d’aleshores el passeig matinal a aquell horari i carrer de més amunt per tal d’atansar-s’hi i posar la ment en blanc, que en acabat era allò que sempre delejava.

Ara ruminava, emperò, que no havia gosat dir tota la veritat al magistrat sobre la seva presència ininterrompuda a l’hora del pati: la culpa fou de Phil Collins. Els dies següents ja no fou Phil Collins però, Déu n’hi do, els gustos d’aquell professorat. Un xic d’àries lacrimògenes d’òpera italiana, un poc de simfonisme espatllut alemany i un bri de nova cançó, tot li esqueia. Així mateix, li enlluernava copsar com la mainada mai no repetia el mateix del dia precedent, no com ell, que portava una vida grisa i metòdica, ara encara més maquinal per tal de no perdre’s aquell nou ritual.

Un bon dia va arribar, però, que va percebre la presència a la vorada confrontant, una mica allunyats, d’una parella de guàrdies urbans. Atesa la distància prudencial no va sentir-se particularment interpel·lat ni incomodat. A més, ell ja havia llegit en el diari municipal de tirada mensual que l’Ajuntament posava en marxa la policia de proximitat per a oferir un millor servei als ciutadans. Tot allò ell ho trobava la mar de bé, -això és la civilització! -que es vantava, content com estava de la seva ciutat i de viure-hi tants anys.

L’endemà mateix la dita parella se li apropà i adreçà amb correcció, que no vol dir necessàriament educació, per demanar-li primer la documentació i encontinent què feia allà cada dia exactament, a la mateixa hora. Per rebaixar el to de la intrusió emprat per la poli dolenta, el poli bo va inquirir d’una manera més asserenada si és que era familiar o tutor d’algun dels nens de l’escola. El nostre sospitós va dir que no i que, en síntesi, feia allò perquè li abellia molt de veure jugar la quitxalla cada matí mentre sentia alhora la seva música favorita. La conversa, sòrdida, fou en realitat retòrica perquè -segons li va explicar després l’advocat- algú havia ja denunciat l’amenaça de la seva conducta, reiterada i sospitosa. Per la seva banda, la pròpia policia havia recopilat prou proves per acusar-lo de pedòfil factual, pederasta potencial.